Categoria: Editorial

Editorial

L’actualitat política del mes de maig i juny ha vingut marcada per les eleccions parlamentàries i municipals. Sembla que el miratge de la “nova política” s’ha acabat. Es tanca un cicle. El que no surt a la tele, el que no està als noticiaris de més audiència, és que per sota, darrere de tot aquest teatre que és la política institucional, es mouen moltes altres coses. I altres coses que potser són molt més esperançadores i que, precisament per això, no surten als grans mitjans de comunicació.

No surt als mitjans de comunicació, per exemple, la vaga amb la que els companys i companyes de la neteja viària de Girona van aconseguir tota una sèrie de millores laborals que no s’haguessin aconseguit si no és perquè les dones i els homes de la CGT es van llençar a la lluita. No surt gaire tampoc als mitjans, el fet que el personal d’investigació de la UAB hagi guanyat, mitjançant la vaga, l’acció directa i la solidaritat, un augment salarial i un any més de contractació. Tampoc no va sortir la vaga que els companys i companyes de Trefilats Gabarró van guanyar el mes passat. No, no surt. Perquè el que no vol el poder és precisament que hi hagi exemples de que lluitant, organitzant-se, amb suport mutu, transgredint la seva llei, s’aconsegueixen millores socials i laborals.

I no surt tampoc perquè la CGT de Catalunya representem una alternativa real a la desídia i el derrotisme actual. Una alternativa real als qui no s’arronsen i decideixen lluitar. Ens queda molt camí per endavant. I moltes victòries. No. No només són victòries, són passos endavant. I a cada passa, som més, més fortes, i millors.

Algú va dir un dia, referint-se a les eleccions parlamentàries, que si votar servís d’alguna cosa, estaria prohibit. Aquest passat mes d’abril i aquest mes de maig, tots els ciutadans i ciutadanes de l’estat Espanyol estem cridats a les urnes, per participar d’allò que anomenen “la festa de la democràcia”. Potser vam poder comprovar com fa relativament poc com el dia que semblava que sí que servia d’alguna cosa ficar una papereta en una urna, l’estat ja es va encarregar d’enviar 10.000 policies a repartir amor i il·lusió democràtica. El cas és que, amb la cantarella d’aturar el feixisme, la democràcia parlamentària es torna a rentar la cara, torna a vestir-se de legitimitat i torna a calçar-se de funcionalitat: aneu a votar, que pobres de vosaltres, és l’única forma que hi ha d’aturar el feixisme. I sembla que, el feixisme, s’ha aturat. La democràcia funciona.

El que potser s’obvia és que és precisament aquesta democràcia la que ha permès i la que ha anat alimentant aquesta dreta xenòfoba, nacionalista, racista, masclista. Alimentant el feixisme que ara diuen aturar gràcies a la bona salut del sistema capitalista parlamentari burgés. Per nosaltres, al final, més enllà dels resultats de les eleccions, l’accent potser el posem en que és en llocs allunyats de les urnes, de la democràcia parlamentària on, precisament, es pot aturar el feixisme. 

I llocs comuns en tenim molts. Com per exemple, sent al carrer el Primer de Maig, lluitant i convencent mitjançant no només el discurs sinó, sobretot, la pràctica als centres de treball, al nostre barri, i on tots aquells espais on l’autoorganització popular permet espais de llibertat i transformació. A les vagues, com les de Trefilats Gabarró, com la dels companys i companyes del Metro. Denunciant i lluitant contra els abusos com a Cedipsa, i com a tants altres llocs on antifeixistes i anticapitalistes teixim aliances que ens fan avançar a nosaltres i retrocedir a ells. Que són els de sempre. La dreta i el feixisme.

Finalment, volem també, en aquesta editorial, recordar que aquesta lluita antifeixista, aquest combat gairebé sense descans contra el capital, es queda avui una mica més orfe, al perdre dues companyes que aquest mes d’abril ens han deixat, la Carme, de Lleida i el Zapata, de Barcelona. Dos exemples. Dos exemples d’incansables lluitadores, anònimes, com tantes altres que ens deixen, també, un món més gris. Per nosaltres, mai no cauran en l’oblit. Però els hi dedicarem, tard o d’hora l’homenatge que es mereixen i que sempre haurien volgut: la victòria.