Categoria: Sindicalisme

Redacció Catalunya

Els treballadors i treballadores de la multinacional japonesa aproven l’acord entre el comitè d’empresa i la direcció per posposar el tancament, amb el que no hi haurà acomiadaments fins desembre del 2021.

Després de l’anunci l’ERO d’extinció que va presentar Nissan el passat mes d’abril, que suposa el tancament de les factories catalanes de la Nissan afectant directament i indirecta 25.000 llocs de treball; després de 100 dies de vaga indefinida interrompuda i mobilitzacions constants de la plantilla, després d’hores i hores de negociació, els sindicats presents al Comitè d’Empresa i la direcció de la multinacional arribaren a un acord el passat dia 5 d’agost. Un acord que va ser ratificat per l’àmplia majoria de la plantilla de la Nissan el 6 d’agost.

L’acord recull una divisió per trams d’edat de les treballadores en funció de la qual varia la indemnització. Així, pels majors de 55 anys s’ha pactat un programa de prejubilacions que assegura el 90% del salari fins els 62 anys, un 85% del salari als treballadors entre 51 i 54 anys, i s’obre la porta a sol·licitar la baixa voluntària als menors de 50 anys amb 60 dies per any treballat sense límit de de mensualitats. Tindran, a més aquest últim col·lectiu, prioritat en la recol·locació de les empreses que poguessin substituir la Nissan.

Però més enllà de les indemnitzacions, l’acord no garanteix la reindustrialització i el manteniment de l’ocupació, que era un dels objectius de mínims de la CGT. A més a més, el futur de totes aquelles empreses que depenen de la Nissan queda enlaire. Les treballadores de subcontractes i proveïdors queden en una situació d’indefensió per no pertànyer a la plantilla de Nissan. Un acord que, en definitiva, no acaba d’agradar a la Federació del Metall de la CGT de Catalunya (FEMEC).

“la lluita no s’acaba amb aquest acord”

Segons aquesta federació, Govern, Generalitat, Patronal i sindicats (“grocs”) solen oblidar els seus compromisos amb la plantilla i buiden de contingut les qüestions més esperançadores, com és la reindustrialització de la factoria i, en general, del teixit industrial català. El cas és que l’acord no garanteix la continuïtat dels llocs de treball de la multinacional nipona i, tampoc, els de les empreses que depenen d’aquesta. Tanmateix, la lluita no s’acaba amb aquest acord. 

Per la FEMEC, aquest acord permet “aixecar un mur de contenció a les pretensions de tancament”. Els i les metal·lúrgiques aposten per ampliar i socialitzar la lluita de les 25.000 treballadores que veuen perillar el seu lloc de treball. Una de les empreses proveïdores de Nissan més grans és Acciona, la qual ja ha presentat un ERO que afecta a la totalitat de la plantilla, 500 treballadores que, a hores d’ara, estan en peu de guerra.

La federació interpel·la, també, a les administracions el compromís de mantenir els llocs de treball i de recanvi industrial un cop la multinacional japonesa faci efectiva la seva marxa de Catalunya, assegurant que no confien en les seves paraules i que, per això, cal continuar lluitant. I és que la continuïtat del teixit industrial de Catalunya no és quelcom que afecti només als treballadors i treballadores de Nissan, sinó que és una qüestió de futur, que afecta a la totalitat de la població catalana. Per això, la FEMEC insisteix en que “la lluita no s’acaba amb aquest acord”, sinó que continua per “una indústria pública, ecològica, en mans de la classe treballadora i al servei del progrés i de la gent”.

L’acord a Nissan no ho garanteix, però la lluita no s’acaba aquí. Continua.

Isaac Hernàndez i Monclús. Sindicat del Metall de Barcelona

La classe treballadora hem estat colpejada fortament per la crisi de la COVID-19 amb la connivència dels poders econòmics i polítics de l’estat; i això, quan encara arrosseguem les conseqüències socials, econòmiques i polítiques de la crisi de 2008. Veiem minvats els nostres drets socials i laborals, afrontem un accés cada cop més difícil a un habitatge digne, patim una sanitat pública cada cop més desballestada, una educació cada cop més elitista, etc. Fins aquí, res de nou: un dia més dins el sistema capitalista, un pas més en l’explotació que patim.

Però, davant d’aquesta crua realitat i en moments com aquest, tampoc és res de nou que la classe treballadora ens autoorganitzem al marge de les institucions. I ràpidament comencen a aflorar Xarxes de Suport Mutu arreu del territori. Veïnes organitzades creant grups de Whatsapp, canals de difusió, xarxes de recollida d’aliments, xarxes de cures per a cuidar les que més ho necessiten, punts d’assessorament laboral, etc. En definitiva, la classe treballadora demostrem una vegada més que una realitat alternativa és possible, i més encara: viable i necessària. Una realitat arrelada en el territori, assembleària i de base. Un model de lluita, llavor d’una societat millor, que porta molt de temps resistint les constants ofensives de l’actual sistema.

Dia rere dia veiem com persones que ens autooganitzem, en defensa d’un territori i en defensa d’una vida que pugui ser viscuda plenament, som perseguides pel sistema. Un sistema que, precisament, no ens vol ni organitzades ni arrelades enlloc. Un sistema que ens vol disposades a treballar el màxim sense poder desenvolupar-nos com a persones que som. Només ens volen per a produir, encara que sigui sense condicions dignes ni mínimes mesures sanitàries, i per a consumir de manera irracional, per a poder mantenir el sistema.

“tan mancada és la lluita sindical al territori sense la lluita sindical al centre de treball com a l’inrevés”

Però si d’alguna cosa som productores és del nou món que portem als nostres cors. I, són precisament aquestes lluites i maneres d’organitzar-se les que ens mostren un camí a explorar en la lluita sindical. Si més no, de manera més profunda. Així que som-hi.

La lluita sindical a les grans factories i mitjançant les grans estructures sectorials clàssiques s’ha mostrat com un gran dic de contenció per a les ofensives neoliberals. Ha mostrat la seva capacitat de frenar aquestes ofensives i, fins i tot, a vegades de tornar-los el cop encara amb més duresa. L’organització als centres de treball se’ns mostra indispensable a la classe treballadora. Com a eina de cohesió, de conscienciació i de lluita ideològica.

Però, com bé sabem, el capital s’adapta constantment en el seu afany d’augmentar els beneficis i una de les seves necessitats és desempallegar-se de la tan molesta organització sindical. Així, veiem com el mateix capital aposta per un model d’atomització dels centres de treball que, a part de donar-li més beneficis, dificulta encara més la feina sindical. En definitiva, facilita l’explotació, l’aïllament dels treballadors i el seu procés d’acumulació, el seu únic interès.

Davant d’aquest moviment de fitxa, hem de respondre amb mètodes de lluita diferents. Mètodes de lluita que diàriament desenvolupem, ensenyem i aprenem les veïnes i les organitzacions revolucionàries fora dels centres de treball, organitzacions amb arrelament al territori. I és aquí, on crec que radica el secret d’aquesta lluita. I és d’aquí d’on podem extreure una valuosa lliçó. En saber trobar l’equilibri entre la lluita al centre de treball i la lluita al territori. Perquè tan mancada és la lluita sindical al territori sense la lluita sindical al centre de treball, com ho és la lluita sindical al centre de treball sense la lluita sindical al territori.

Un model sindical d’implementació al territori que faci que els propietaris de comerços, tendes i botigues d’arreu s’ho pensin dues vegades abans d’intentar tocar els drets de la classe treballadora en una zona determinada. Un model que faci que la classe treballadora despertem valors inherents en nosaltres com ho són la solidaritat, la preocupació per les veïnes i gaudir d’una lluita compartida. Hem de generar una unitat d’acció entre els sindicats combatius, que aprofiti el coneixement del territori i impulsi una gran lluita veïnal en la defensa i la conquesta dels drets laborals. Perquè només si canviem el mode de producció podrem canviar les nostres condicions de vida. I a més a més, aquest pas cap a la territorialitat, també ens pot servir per a transformar els nombrosos dubtes que les nostres veïnes tinguin sobre la lluita laboral en implicació en la lluita. Hem de saber fer el pas de l’assessorament a la implicació directa i real en el territori.

Això no és nou, però potser sí que cal plasmar-ho d’una vegada per totes sense dubtes. Des d’un ja llunyà 2004, a les jornades organitzades per la Xarxa contra els Tancaments d’Empreses i la Precarietat vam veure la necessitat d’organitzar-nos en clau laboral a la feina i al territori; avui, a mitjan 2020, veiem proliferar nombrosos sindicats laborals de territori, com Acció Sindical Bages o el Grup Laboral de Sants, a Barcelona. És hora d’aprofitar aquesta experiència i capgirar el marcador. Com a classe treballadora hem de defensar tots els àmbits de la vida. I per arribar a tots els àmbits cal, també, organitzar-nos amb les veïnes igual que ho fem amb les companyes de feina. Tenim una gran oportunitat gràcies a l’organització sorgida d’aquesta darrera crisi. Utilitzem les sinergies que s’estan creant: teixim relacions, creem xarxa i generem grups d’acció laboral que tinguin incidència en el territori. En definitiva, apostem per moure’ns per a tenir una implementació real en els diferents territoris d’arreu.

Per últim però no per això menys important, no voldria acabar l’article sense recordar-me de les meves companyes del Nissan, que diàriament ens demostren que la lluita sindical és imprescindible per a un món millor. Molts ànims, companyes!