Categoria: Internacional

L’entrevista

Aquest mes ens han visitat membres de la Union Communiste Libertaire de França, una organització d’àmbit llibertari que neix de la unificació d’Alternative Libertaire i la Coordinadora des Gropus Anarchistes de França. Ens visiten per copsar l’ambient que es viu a Catalunya i per aprofundir sobre l’anàlisi llibertari sobre el moment actual. Des de la Redacció del Catalunya, aprofitem per que ens expliquin com veuen ells el conflicte català. Però també, i sobretot, el procés que els duu a unificar organitzacions llibertàries, un fet que, malauradament, fa temps que no veiem al nostre país. Parlem amb Jérêmie Berthuin, Anaïs Sidhoum, Médrich Bagagli i Gilles Baqué.

Bona tarda. Ens interessa molt aquest procés d’unificació llibertària que heu dut a terme a França. Al juny es celebrà el congrés d’unió d’Alternative Libertaire (AL) i Coordinadore des Groups Anarchistes (CGA)… Quina necessitat veieu en realitzar aquest congrés?

El primer element és que davant les derrotes socials dels últims anys que hem patit, davant la dreta feixista francesa de Reunificació Nacional, ens ha semblat important com a comunistes llibertaris unificar les dues organitzacions. La idea d’unificar-nos s’explica pel fet que davant d’aquests dos perills, permetia ajuntar forces i ser una alternativa real. A més, no ha estat una decisió vertical, s’ha tingut en compte la base on hi ha una tradició de treballar juntes. La UCL no és només la suma de CGA i AL, és superar-se a nosaltres mateixes com a organització i crear una organització amb un espectre de desenvolupament exponencialment més gran que qualsevol de les dues organitzacions per separat. Una nova organització dóna una imatge també als militants dels moviments socials en un moment de regressió social, de derrotes, de crisis internes de les organitzacions d’esquerres, etc. ensenya que no estem en un moment de divisió, sinó que som capaços d’asseure a una taula i parlar tranquil·lament, per tractar les condicions per crear una alternativa. Altres grups, llibertaris i no llibertaris, ens miren amb atenció perquè estem en una dinàmica positiva en un moment en que els moviments socials en general estan en una dinàmica negativa.

En la unificació hi ha tot un procés de debat que dura més d’un any. Quin tipus d’ítems es debaten? a nivell organitzatiu, estratègic, tàctic…

La primera presa de contacte és al gener de 2017. Des de llavors, es defineixen reunions bilaterals entre CGA i AL sobre diferents temes, organització interna i com s’estructurarà la nova organització, la implicació a l’antifeixisme, al sindicalisme, antipatriarcal, intervenció juvenil… en aquestes reunions es defineixen els posicionaments sobre cada tema però també les pràctiques de cadascú. També es realitzen reunions estratègiques sobre les nostres postures polítiques sobre diferents afers.

L’última etapa es crea un grup de treball per escriure el que seria la base ideològica de la UCL, quina proposta política fem. Un altre grup de treball escriuria els estatuts de la nova organització. El 10, 11 i 12 de juny de 2019 té lloc el congrés comú per debatre el manifest, els estatuts i el nom. Els congressistes van aprovar les ponències gairebé unànimement. També s’escullen les diferents comissions, la comissió sindical, l’ecologista, la de relacions internacionals… Un cop aprovada la nova organització, hi ha una segona fase del congrés. Dos congressos paral·lels d’AL i CGA d’autodissolució de les dues organitzacions. Des del principi fins al final ha estat un procés molt democràtic. En tot moment els grups locals han tingut veu i vot en les decisions que es prenien a nivell estatal.

“Molta gent ens miren amb atenció perquè estem en una dinàmica positiva en un moment general de dinàmica negativa”

Quants membres formeu UCL i quina implantació teniu al territori francès?

Ara mateix som al voltant de 600 afiliats. Som pocs, ho sabem. Però som més que la suma dels afiliats de CGA i AL. Es crea una dinàmica de creixement, fins i tot amb l’estiu pel mig, d’incorporació de noves afiliacions. Actualment, estem presents a unes 40 ciutats de tot el país. Allà on existia CGA i AL ja hi havia una tradició de treball conjunt, tot i que venim de tradicions diferents del moviment llibertari francès, i això ha fet que el treball d’aquesta nova organització a nivell local resulti molt natural. El balanç al cap d’uns mesos, ens adonem que parlem el mateix idioma. Al final, la unificació ens ha demostrat que el funcionament és molt comú, i que la pràctica del dia a dia supera les diferències que puguin haver de cultures llibertàries d’ambdues organitzacions. La unificació ens ha donat molta més visibilitat, i sobretot aparèixer com a una alternativa creïble. I sobretot, som conscients de que tenim un espai enfront altres organitzacions de l’esquerra, fora del joc parlamentari.

Alguns dels vostres membres també militen en altres organitzacions com Solidaires, inclús la CGT. UCL vindria a ser l’organització política del moviment llibertari francès?

Les arrels del moviment obrer a Espanya i a França són diferents. Tot i que molts companys i companyes de UCL estan dins els moviments sindicals com a “agitadors”, tant a la CGT, com a CNT o Solidaires, continuem considerant que necessitem una organització que vagi més enllà d’allò estrictament laboral o sindical. Al costat d’una organització sindical de massa, necessitem una organització de caire llibertari que tracti altres temes com l’habitatge, antipatriarcal, antifeixista… la UCL ens permet això.

Llavors, la UCL, crideu a practicar un sindicalisme revolucionari. Però, vosaltres no sou un sindicat, com es tradueix això en la realitat? Quins mecanismes hi ha a la pràctica?

Com a militants de la UCL, som sindicalistes revolucionaris dins les nostres organitzacions sindicals de massa. A França hi ha una tradició de sindicalisme revolucionari molt forta, el que diem nosaltres la Carta d’Amiens del 1905, l’acte fundador d’aquest sindicalisme. Tractem de portar les nostres idees i una pràctica revolucionària encara que no siguin sindicats revolucionaris, tant a nivell de funcionament com d’estratègies. A diferència de trotskistes i marxistes leninistes, tot i que podem tenir unitat d’acció amb ells, nosaltres no ens considerem avantguarda amb una intel·ligència superior a les masses. La nostra implicació dins els sindicats de massa ha de ser una implicació no com a caps, o com a buròcrates, sinó com a agitadors i com a “animadors”, en el sentit que creem dinàmiques internes a nivell de pràctiques democràtiques, i de postures polítiques, que el sindicalisme arribi a les postures més radicals possibles.

Una altra cosa molt important, en relació amb la tradició francesa de la Carta d’Amiens, que afirma de manera clara la independència del sindicalisme de classe amb els partits polítics, inclús dels “partits” o organitzacions llibertàries, una diferència molt clara amb el sindicalisme alemany per exemple. Nosaltres, lluny de reproduir el que fan comunistes i trotskistes d’utilitzar el sindicalisme com a eina i amb finalitats polítiques, no utilitzem el sindicat amb finalitats polítiques. Sempre prioritzem la unitat sindical a la base, afavorint la unitat d’acció sense tenir en compte les sigles sindicals, perquè el que ens importa és la pràctica i la unitat a la base. Sempre lluitem als sindicats i les assemblees contra els qui volen fer propaganda del seu partit. També, i molt important, la nostra influència a nivell sindical és intentar trencar les parets dels sindicats tal qual, que alguns cops queda antiquat.

“s’hauria de superar el fet de veure aquest conflicte (Catalunya) com una protesta purament estatal, si no que és un procés social amb el que ens hem de situar”

Quin paper ha tingut la UCL al moviment dels Armilles Grogues?

Aquest moviment ha estat molt espontani. El nostre paper als sindicats ha estat de pressionar per a que el sindicalisme doni suport de manera natural aquest moviment. Mentre que hi havia molts sindicats, hi havia sindicats amb moltes resistències a donar suport, com per exemple la CGT. Això és degut també a que els Armilles Grogues han desafiat els partits polítics i els sindicats perquè eren vistos com a part del sistema i no part del moviment, una mica com intermediaris entre les reivindicacions i l’Estat. El paper de la UCL dins el moviment ha estat també de tractar de donar credibilitat al sindicalisme de lluita

A França hi ha hagut diferents atemptats terroristes. Està havent-hi una deriva islamòfoba i s’està militaritzant molt l’espai públic Quina postura té la UCL amb aquesta la deriva autoritària?

S’ha de tenir en compte de que l’exèrcit ja estava present al carrer abans dels atemptats. Tot i així l’excusa dels atemptats ha servit per a tots els governs per a implantar mesures repressives. Quelcom que no passava des de la guerra d’Algèria, com és la votació pel parlament de l’estat d’emergència el 2015. Ara ja no està vigent, però a la legislació actual s’han integrat dins la llei ordinària moltes mesures del mateix que fa que el nivell de criminalització dels moviments socials sigui molt més alt avui que fa uns anys. En particular, al moviment dels Armilles Grogues s’ha vist un nivell de repressió policial que mai no havíem vist a França. No tenim les xifres exactes, però el nombre de gent detinguda, ferits greus, ferits de bales de goma a l’ull –bé, com aquí a Catalunya– no havia estat tant alt ni al maig del 68.

D’altra banda el discurs islamòfob era patrimoni de la dreta. Ara, també dins els partits moderats aquests discurs és present. Un altre element important és que aquest context d’islamofòbia i d’amenaça terrorista ha permès al govern introduir lleis i mesures que han contribuït a militaritzar la societat. Una mica com aquí a l’estat espanyol. Amb el moviment dels Armilles Grogues s’ha parlat de permetre a l’exèrcit ajudar la policia per a mantenir l’ordre. Davant d’aquest auge de la islamofòbia que inclou també l’esquerra moderada, tractem de desenvolupar una dinàmica per a permetre a les persones àrabs o musulmanes de resistir i enfrontar-nos a aquest assetjament cap a aquesta part de la població francesa.

Com veieu des de la UCL les protestes de les últimes setmanes a Catalunya que estan portant a milers de joves a enfrontar-se a la policia?

Bé, hem tret un comunicat comú de moltes organitzacions llibertàries a nivell internacional en suport al poble català. La nostra postura és una postura natural, estem a favor de del dret a l’autodeterminació, en el sentit que un poble pugui decidir el seu destí. Que sigui al Kurdistan, a Mongòlia, a Nepal, a Sudàfrica o a Catalunya, la nostra postura és la mateixa. Llavors, l’apliquem aquí també com l’apliquem a tot arreu. Mirem amb molt interès tot el que està succeint aquí. Amb la informació que tenim a França, pensem que empresonar dirigents polítics per tenir una postura autodeterminista és una demostració, un cop més, que el govern, el de Madrid en aquest cas, aparenta ser democràtic però quan ha de reaccionar de manera autoritària ho fa. Això ens confirma que al capitalisme, qualsevol tipus de govern és autoritari i antidemocràtic. La democràcia es permet fins a cert punt, fins a que molesta, després tanca les portes.

Nosaltres donem suport al dret a l’autodeterminació, afegint el component del concepte federalista. Així que també, creiem, que s’hauria de superar el fet de veure aquest conflicte com una protesta purament estatal, si no que és un procés social amb el que ens hem de situar. Justament, per nosaltres és important discutir i compartir amb altres organitzacions llibertàries sobre aquest conflicte, per veure si aquest conflicte i aquesta reivindicació ens aporta coses positives i ens duu a llocs d’unitat i de conjunció, o ens porta a quelcom que no és nostre si és una reivindicació purament estatal. De fet, és per això que estem aquí, per parlar i entendre parlant amb vosaltres la complexitat de la situació i del que es juga en realitat, ja que allà poca cosa ens arriba del conflicte català. I, per suposat, estem aquí també per donar suport des de la UCL a tots els moviments que lluiten contra la repressió.

Nosaltres donem suport al dret a l’autodeterminació, afegint el component del concepte federalista. Així que també, creiem, que s’hauria de superar el fet de veure aquest conflicte com una protesta purament estatal, si no que és un procés social amb el que ens hem de situar. Justament, per nosaltres és important discutir i compartir amb altres organitzacions llibertàries sobre aquest conflicte, per veure si aquest conflicte i aquesta reivindicació ens aporta coses positives i ens duu a llocs d’unitat i de conjunció, o ens porta a quelcom que no és nostre si és una reivindicació purament estatal. De fet, és per això que estem aquí, per parlar i entendre parlant amb vosaltres la complexitat de la situació i del que es juga en realitat, ja que allà poca cosa ens arriba del conflicte català. I, per suposat, estem aquí també per donar suport des de la UCL a tots els moviments que lluiten contra la repressió.

Redacció

La reusenca Alba Sotorra, directora i productora independent, va presentar a finals del 2018 el seu segon llargmetratge titulat Comandante Arian, una història de dones, guerra i llibertat. El documental està gravat en diferents etapes del 2015 al 2017 a Rojava, territori del kurdistan sirià on al 2012 s’inicia una revolució social que té el feminisme com a eix vertebrador, basant-se ideològicament amb el confederalisme democràtic d’Abdullah Öcalan.

Quan l’Alba arriba a Kobane l’any 2015, coneix l’Arian, comandant d’un dels batallons de les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ), i més tard decideix tornar per acompanyar-la i documentar la vida a la primera línia del front a la missió del batalló, que és l’alliberament de Kobane, ciutat controlada pel Dáesh (Isis). L’Arian, una dona determinada a dedicar la seva vida a lluitar per construir un món feminista, va ser ferida al front i és aleshores quan la directora decideix introduir-hi dos temps, el de l’acompanyament en la missió del batalló, i el de la recuperació de l’Arian després de rebre els cinc trets.. La pel·lícula explora diversos àmbits que copsen l’estratègia armada, però també la part més íntima de la convivència, la vida de les combatents durant la guerra, els seus sacrificis, somnis i ideals.

Publiquem aquesta entrevista al voltants del 27 de gener, data que commemora el tercer aniversari de l’alliberament de Kobane. Què implica aquest alliberament?

És una data molt important perquè marca l’inici del final del Dáesh, l’Estat Islàmic. És una gran victòria per a la revolució de Rojava. Aquest alliberament va arribar després de mesos d’una resistència heroica liderada per les dones. Per tant, marca també una gran victòria del moviment feminista.

Què et porta a Rojava i a documentar la revolució que s’hi està duent a terme?

Jo en aquells moments vivia a Berlin i vaig estar seguint aquesta resistència des dels mitjans perquè es va fer mediàtic. Tot i que aquí no va arribar gaire, allí estava molt present.

El que va fer que es convertís en una necessitat el fet d’anar-me’n fins a Síria i posar-me enmig d’una guerra va ser, no només que les dones s’haguessin armat per defensar-se, a elles i als territoris de l’Estat Islàmic, sinó també que havien agafat les armes per fer una revolució que estava transformant les estructures socials i polítiques de Rojava. Les dones s’havien organitzat i armat per dur a terme una revolució amb l’objectiu d’implementar uns ideals polítics que tenien en el centre la idea de transformació, amb un eix prioritari, el de l’emancipació de les dones i el feminisme. Per mi és la primera revolució en què no només les dones participen, sinó que les dones la lideren, i la lideren perquè l’emancipació és l’objectiu principal.

Rojava forma part del Kurdistan, un poble oprimit pels estats de Turquia, Iran, Síria i Irak. Creus que els anys de lluita per l’alliberament d’aquest territori i la politització de la població que ha comportat aquesta lluita, ha afavorit l’organització de les dones que han decidit formar les YPJ?

I tant.Aquesta revolució no neix com un bolet del no res, sinó que és fruit de dècades de lluita en la clandestinitat de tot un poble. Potser sí que l’ideari inicial és més identitari i parteix de les dones kurdes, però ràpidament s’estén a molts altres col·lectius i ètnies i pobles de la zona. Hi participen també dones àrabs, assíries, circassianes, voluntàries estrangeres…

“És la primera revolució en què no només les dones participen, sinó que les dones la lideren, i la lideren perquè l’emancipació és l’objectiu principal”

Tu arribes a Kobane amb la teva càmera. Què fa que t’hi quedis i com t’arribes a involucrar amb les YPJ?

Jo arribo a Kobane a principis del 2015, just després de l’alliberament. La ciutat està completament bombardejada i assetjada. Tot i la victòria, el Dáesh la continua envoltant, excepte per la zona nord, la que fa frontera amb Turquia, que és per on s’hi creua per accedir-hi. L’arribada va ser impactant, amb la visió d’una ciutat totalment destruïda. Però ràpidament, en sortir el sol vaig veure com comença a agafar vida i t’adones com de les runes, en surt un poble que avui li poden bombardejar la casa, però l’endemà ja està netejant les runes per tornar-la a reconstruir. La revolució de Rojava i tot el que s’ha aconseguit fins ara, és un projecte increïble que ha sorgit de les cendres de la guerra. 

Al llarg d’aquests quatre anys en què m’he passat llargues estades, he pogut veure com aquella ciutat que vaig veure en runes, avui torna a tenir vida. I aquesta reconstrucció simbolitza tota la idea del projecte que hi ha darrere.

I d’aquí a la caserna? Com hi arribes?

Aquell primer dia vaig anar a la caserna de les YPJ, em vaig presentar com el que sóc, una dona feminista, que arribava amb la intenció de fer un projecte cinematogràfic. Em van acollir i entendre molt bé. Aleshores encara hi havia poques dones que arribaven de fora. De fet, en principi vaig anar-hi sola, amb la intenció d’investigar i després tornar-hi amb un equip. Però al veure la situació em vaig adonar que era molt millor dur-ho a terme sola. Apropar-me a la  història íntima i molt personal de l’Arian, només tenia sentit si jo em quedava al seu costat i feia el que ella fes. Això vol dir que em van donar un uniforme i me’n vaig anar al front amb ella i la resta de dones del seu batalló.

Va haver-hi reticències pel fet que fossis una dona occidental?

Elles no fan aquesta diferència entre dones occidentals i dones d’aquí. He aprés que la lluita d’una dona en qualsevol part del món, és també la meva lluita. Aquesta idea de la internacional feminista. Ens hem de recolzar siguem d’on siguem. Em van acollir amb aquest esperit. Elles van valorar molt que jo anés amb la intenció que quedar-m’hi i gravar la pel·lícula per poder-ho traslladar cap aquí. Tampoc s’hi troben molt amb això, pensa que la premsa occidental normalment agafa la imatge de la dona soldat guapa i obvia el projecte que tenen darrere.

Com funcionen les YPJ?  Com es diferencien de les Unitats de Defensa del Poble (YPG)?

És molt important que quedi clar que les YPJ no són en cap cas la secció femenina de cap exèrcit. És un exèrcit comandat per dones. I això vol dir empoderament. Són dones armades i organitzades.

En l’estratègia de guerra es treballa totalment en col·laboració amb les YPG, que tenen batallons mixtes. Tot i així, els batallons mixtes estan comandats per dones. I això té una explicació i uns antecedents. Les dones del moviment kurd, que van començar a combatre als anys 80, van experimentar que quan s’unien a moviments activistes i a la guerrilla, patien la mateixa discriminació masclista que vivien a fora. I es van plantejar si valia la pena lluitar, si seguien amb el mateix masclisme i amb paràmetres patriarcals.

“He aprés que la lluita d’una dona en qualsevol part del món, és també la meva lluita”

Aleshores van començar a organitzar-se i va ser arran d’això que van decidir crear espais de protecció. Van posar la norma que cap dona seria comandada per un home per no rebre el seu abús de poder. Afirmen que per desmantellar la construcció patriarcal de gèneres i aconseguir la igualtat cal adoptar mesures radicals. Això inclou el dret a l’autodefensa i a l’ús de les armes per a
defensar els principis polítics i ideològics. Aquesta línia d’acció pot ser considerada com a «extrema», però en una guerra, l’agitació social i les revoltes poden proporcionar a les dones uns espais de reafirmació i de representativitat que en el transcurs de la vida «normal» i civil resultarien inassolibles.

I d’això els homes que formen part de les unitats de defensa també en són conscients. Saben que han nascut en una societat on el patriarcat hi està intensament arrelat. El lema dels homes és el primer enemic contra qui hem de lluitar és contra nosaltres mateixos. Per tant, els membres de Unitats de Defensa del Poble comparteixen els mateixos ideals que els de les YPJ.

I el lema de les dones?

És clar, també en tenen i és molt potent: la resistència més gran es troba en la personalitat d’una dona lliure, que en kurd seria Berxwedana heri mezin di kesayeta jina azad de israrkirin.

Per ser lliure has de resistir. Les dones s’hi juguen tant… Sempre diem que al final, el més valent és el que té menys a perdre. I les dones ho tenen clar, i quan se’ls presenta l’Estat Islàmic, s’hi enfronten amb l’actitud de dir “per aquí no passareu”.

Les dones lluiten amb la determinació de saber que no es faran enrere. Però tothom som vulnerables. Com es gestionen les cures enmig d’una guerra?

És molt interessant veure que aquesta guerra és de dones i l’estan fent les dones. Fins i tot tenint l’Estat Islàmic al costat i sabent que en qualsevol moment pot caure un morter, es feia una reunió diària entre les que estan protegint un punt, només per parlar de com es sentien: “Tu com et sents, a tu què et passa?”. Són les reunions de crítica i autocrítica i en aquell context tothom s’ho pot dir tot, des de les coses que poden semblar insignificants fins a les més transcendentals. És un espai molt necessari, perquè es pugui parlar de tot allò que incomoda, de l’estat d’ànim, etc. Això feia que al col·lectivitzar un problema, es fes molt més petit i en molts casos arribés a desaparèixer. D’una banda, això ajudava a cohesionar el col·lectiu i d’altra banda era un suport emocional en moments baixos. Compartir la tristesa, l’angoixa, la por, la inseguretat, el dubte, ho fa molt més suportable.

Els homes també el tenen aquest espai?

Ells ho fan, però d’una forma diferent. Jo no vaig estar a la dels homes però sí que vaig anar a reunions mixtes. Aquestes no eren tan emocionals. Tenien un contingut més estratègic, de funcionament de les guàrdies, per exemple.

A la pel·lícula s’explica què és el que porta a l’Arian decidir involucrar-se amb les YPJ. Creus que les seves motivacions són representatives de la resta de dones que ho fan?

Els factors que les motiven són diversos . Hi ha noies molt joves que te n’adones que no han tingut temps de polititzar-se. N’hi ha, sobretot les àrabs, que venen fugint d’un matrimoni forçat.

L’Arian, a més a més de créixer en un entorn militant, sent molt jove va presenciar el salvatge tracte que rebien les víctimes de la violència sexual. Una amiga seva va ser assassinada amb 11 anys per la família quan va es va quedar embarassada després d’una violació. Més tard, decideix que ha de passar a l’acció, i dedica la seva vida a l’objectiu d’aconseguir l’emancipació de la dona. I està determinada a no cedir i no perdre el veritable sentit de la seva lluita: la llibertat per a la pròxima generació de dones. I malgrat quedar greument ferida, ja mai es donarà per vençuda.

Parles de la participació de dones molt joves amb les YPJ. Quan les famílies se n’assabenten, es creen conflictes entre aquestes i el batalló? Com es gestiona?

Si una família va a buscar la seva filla perquè no està d’acord que hagi marxat, des de les YPJ el primer que es fa és protegir les noies. Intenten parlar amb la família per arribar a un acord. Cal tenir en compte que hi entren temes tribals, temes d’honor, etc. És molt problemàtic perquè potser que les famílies les acusin d’haver-les segrestat. Es parla molt amb la noia també. Però el que tenen clar és que si no tenen la seguretat que la família desfà el matrimoni, les noies es queden amb elles estudiant.

“Elles no es rendeixen mai, mai. I aquesta cosa del no rendir-se i de seguir resistint és el que al final et fa guanyadora”

La revolució de Rojava té com a objectiu l’aplicació del confederalisme democràtic, basat en els principis d’Abdullah Oçallan, i crear una societat lliure de cap estat on el poble tingui el poder de decisió real. Vas poder percebre aquesta transformació?

Per explicar-ho cal posar-ho en context. Rojava és un territori al nord de Síria, rural, molt tradicional i patriarcal. S’hi produeixen crims d’honor, matrimonis forçats de nenes que no arriben ni a l’adolescència, violència domèstica. Hi ha molta, molta feina per fer. Si aquesta revolució s’ha acceptat i no s’està qüestionant des de la base és perquè les YPJ, amb el seu esforç, valentia i sacrifici per alliberar aquell territori, han mostrat que la dona pot tenir molts altres rols que el de mare, cuidadora, germana i dona. Han canviat la percepció que fins aleshores es tenia de les dones. Ara, al veure-les armades i amb l’èxit que han tingut en una lluita tan bèstia, ningú pot posar en qüestió que prenguin decisions. Gràcies a això, a nivell social, aquest moviment armat s’accepta i s’acull. De tots els elements que aquesta revolució reivindica i transforma, la idea de la igualtat de gènere és la que està arrelant més. Això ja és un fet, per exemple, actualment en l’àmbit polític està establerta una paritat absoluta entre homes i dones. Tots els càrrecs de presa de decisions s’han duplicat.

També existeixen assemblees que són només per a dones perquè es va veure que a les mixtes, les dones no parlaven. Aleshores es creen aquests espais no mixtes per prendre decisions polítiques.

Pel que fa a l’àmbit social, a cada barri s’han organitzat les cases de les dones i són elles mateixes les que regulen les injustícies o la violència contra les dones des del seu barri i des de la seva mirada. S’han prohibit els matrimonis forçats i els de nenes de menys de divuit anys. Ara estudien durant més anys. La violència domèstica està penalitzada (fins ara es contemplava dins de la idea de l’honor de la família). Els crims d’honor estan perseguits i castigats.

Al costat d’això hi ha hagut altres transformacions. La idea de la democràcia radical i directa, que sigui el poble qui prengui les decisions i s’autogestioni. L’autogestió avarca tots els àmbits. La idea és que al final no s’hagi de tenir un exèrcit, ni policia, sinó que les decisions surtin de les assemblees. Això està costant més perquè no hi ha una tradició, però s’està fent molta pedagogia. El que es vol és arribar a crear un confederalisme entre pobles i fer desaparèixer els estats, perquè són institucions de poder, i d’abús de poder versus el poble.

Aquest projecte té un eix ecològic. Ho pots explicar?

Per parlar d’un exemple concret.S’ha creat un poble amb materials ecològics que és només per a dones i nens. S’intenta que sigui un poble que es pugui autoabastir. Aquest seria un exemple d’ideari ecològic que es vol estendre.

I en l’àmbit educatiu, s’estan produint canvis?

Sí, i tant. S’han posat molts esforços en reobrir les escoles i per fi s’ensenyen totesles llengües del territori: àrab, kurd i yazidí. Això és meravellós perquè s’ha entès que la diversitat de les llengües és també la diversitat cultural d’un poble.

Un altre aspecte molt interessant és que han introduït una assignatura nova que s’ensenya a totes les escoles, és la Jineologia, la ciència de les dones que es basa en el principi que cap societat pot alliberar-se si no es produeix abans l’alliberament de les dones que formen part d’ella. El que fa és recuperar el rol de la dona en la història, en la mitologia i reexplicar-ho.

Com viuen les recents amenaces de l’estat turc de bombardejar Rojava?

Es viuen amb preocupació perquè són molt serioses, però no es viuen amb por. S’està intentant buscar una solució pactada. S’entén que la via al final és que hi hagi pau i democràcia a Síria. Si Síria és democràtica, Rojava seguirà existint, perquè la gent vol que existeixi. En el pitjor dels casos, que seria que els estats no donessin suport a Rojava, es confia en la solidaritat internacional de les persones. Les persones tenen molta força a nivell polític i de mobilització. I si tot això tampoc funciona, lluitaran fins al final. I això també ho tenen molt clar. Elles no es rendeixen mai, mai. I aquesta cosa del no rendir-se i de seguir resistint és el que al final et fa guanyadora. Perquè només perds si et rendeixes. Si tu segueixes, encara que et passi de tot, perdre no perdràs.

Què podem aprendre des de la nostra perspectiva de feminisme?

Una de les coses podria ser la idea del sacrifici, no des del punt de vista catòlic, és clar. Potser pel que tenim a perdre, aquí no estem tan avesades a la idea de sacrificar-nos. I allà és té clar, qui no es sacrifica, qui no posa esforç, no obté. Tot això té una relació directa amb la idea d’empoderament. Reconquerir allò que ens oprimeix i transformar-ho. Si ho aconsegueixes, t’empoderes. Elles, amb l’exèrcit han fet una reapropiació creant un cos d’autodefensa, per exemple.

Una altra, l’he comentat abans, cal que aprenguem que la lluita d’una dona en qualsevol part del món és la nostra lluita. Hem de deixar de costat les petiteses que ens separen, i que ens uneixi la importància d’aquesta essència que ens uneix, que és acabar amb el patriarcat. Aquesta és la lluita de totes.

Moltes gràcies Alba, gràcies per aquest treball i per difondre i per fer-nos veure, a través de la perseverança del poble de Rojava, que la lluita és l’únic camí, i que aquesta lluita és feminista o no ho és.  «Jin, jiyan, azadi! Dones, vida, llibertat!»

FITXA COMANDANTE ARIAN, una historia de mujeres, guerra y libertad Títol original: Comandante Arian Direcció: Alba Sotorra Any: 2018 Durada: 70‘ País: Espanya Idioma original:  Kurd i àrab  (Subtitulada al català, castellà, anglès, francès, sorani, farsi, hawrami i alemany) Per infomació sobre els passis d’aquest documental podeu seguir les següents xarxes: @ComandanteArian a twitter, instagram i facebook