Euskal Herria,1976. Arriba el dimecres negre, era un 3 de març. El genocida dictador havia mort feia uns mesos, el 20 de novembre de 1975, i la policia franquista assassinà a 5 treballadors i causà més de cent ferits de bala i altres. Va ser «la massacre de Vitòria-Gasteiz».
Joan Pinyana Mormeneo, Coordinador Memòria Llibertària CGT
Eren temps sense cap llibertat, ni la de vaga, i encara menys per reivindicacions sociolaborals. El moviment obrer basc, a la província d’Àlaba, estava en vaga feia més de dos mesos, amb els convenis col·lectius aturats, concretament els del metall. El conflicte va començar a Forjas Alavesas el 9 de gener i es van estendre a altres empreses de la província. Amb una inflació galopant, els preus dels productes bàsics pels núvols i uns salaris baixos amb condicions de treball molt precàries, la lluita obrera va irrompre amb mobilitzacions fortes. Es va convocar vaga general, secundada majoritàriament en moltes empreses, per millores salarials que no arribaven. Les famílies obreres vivien amb una gran precarietat i la desigualtat social era evident.
El 3 de març a les cinc de la vesprada es va fer una assemblea a l’església de Sant Francesc d’Assís, al barri obrer de Zaramaga, per part de les Comissions Representatives de la plantilla, per informar de la convocatòria. Dins de l’església, hi ha quasi 5.000 persones, i fora més de 4.000.
Des del matí, la policia atacava qualsevol intent de reunió o manifestació. Arribada la vesprada, va deixar que s’omplís l’església. Van dispersar amb contundent violència la gent que hi havia a l’exterior, van assaltar el temple amb gasos lacrimògens i pilotes de goma… I segons sortia la gent, començà la barbàrie feixista policial, a base de colps, trets i detencions indiscriminades. El resultat van ser cinc obrers morts de bala i molts ferits, alguns de gravetat. La mateixa policia, en les gravacions que es conserven, es felicitava de la massacre, d’haver tirat més de mil tirs i haver donat la pallissa més gran de la historia.
No va haver-hi cap acusat de la barbàrie policial. El franquista Manuel Fraga, que era ministre de Governació, es va deslliurar de qualsevol responsabilitat i totes les denúncies van acabar arxivades i sobresegudes. Cap justícia es va fer pels morts i ferits. Com es deia en els cercles feixistes: «atado y bien atado está todo». L’Estat espanyol estava en la Transició sagnant, de la dictadura a un règim suposadament democràtic, preparant una monarquia del Borbó, immobilista i hereva del franquisme, amb Carlos Arias com a president del govern. El dia de la massacre, Fraga era de viatge a Alemanya, i es va valer d’aquesta incidència per treure’s de sobre les culpes, tot dient que «no era jo qui estava al telèfon aquell dia». Qui hi havia, doncs? El ministre secretari del Movimiento era l’encarregat d’assumir, en absència de Fraga, les urgències del moment. El seu nom era Adolfo Suárez.
«Gasear la iglesia. Cambio». Aquesta va ser l’ordre que van rebre els membres de la Policia Armada que encerclaven l’església de Sant Francesc d’Assís. Les víctimes mortals van ser Pedro María Martínez Oci, Forjas Alavesas, 27 anys; Francisco Aznar Clemente, operari de fleques i estudiant, 17 anys; Romualdo Barroso Chaparro, d’Agrator, 19 anys; José Castillo, de Basa, societat del Grup Arregui, 32 anys, i Bienvenido Pereda, de Grupos Diferenciales, 30 anys, mort 2 mesos després a conseqüència de les ferides.
El dissabte següent, els còmplices franquistes, Manuel Fraga Iribarne, juntament amb Rodolfo Martín Villa, ministre de relacions sindicals i el general Campano, director de la Guàrdia Civil, intentaven, de forma tosca e hipòcrita, llavar la seva consciència repressora davant de l’opinió pública, visitant a les víctimes ferides. Oblidaven que pistoles i metralletes, junt amb porres, van maltractar, una vegada més, a la classe obrera, al poble treballador. Cap oblit ni perdó hem de donar als botxins i executors d’aquesta tragèdia.
Si en març de 1976, estaven vigents les prohibicions dels drets de reunió, manifestació i de vaga, els sindicats il·legals també, la mobilització era molt forta en la lluita contra el règim franquista. La consciència de classe estava al màxim exponent dins del poble treballador i les vagues, arreu de l’Estat, creixien dia a dia, i amb elles, l’habitual repressió policial. Es van convocar molts actes de protesta i solidaritat en diferents localitats.
El resultat va ser la mort de dues persones més, víctimes de la repressió contra les manifestacions solidàries que denunciaven la massacre de Vitòria-Gasteiz: a Tarragona, el jove Juan Gabriel Rodrigo Knafo, el 5 de març de 1976. Treballador de la refineria, va assistir a una manifestació, amb el lema «Vitòria, germans, nosaltres no oblidem». Fugint de les càrregues policials, el van assassinar impunement. A la localitat biscaïna de Basauri, Vicente Antón Ferrero, va caure per les bales de la Guardia Civil, el 8 de març de 1976, en una altra manifestació de repulsa dels fets del 3 de març a Gasteiz.
A Barcelona, a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, grups d’estudiants, encapçalats pels delegats Carles Vinardell i Josep Maria Lucchetti, van pintar de vermell la façana de l’edifici, que encara avui perdura com a símbol de protesta contra la repressió del 3 de març i per la lluita per les llibertats. Explicaven que «als voltants de l’escola hi havia molta policia a cavall. Els manifestants els tiràvem rodaments de boles de coixinets sota les potes dels cavalls perquè caiguessin, però algun policia va aconseguir fins i tot entrar a l’escola a cavall». Després, «vam pujar al setè pis i vam vessar la pintura per la façana. En aquell moment, els “grisos” estaven ja a l’interior de l’edifici i pujaven per les escales…».
No hem d’oblidar que el règim i dictadura franquista van nàixer amb violència i matant, allà pel juliol de 1936, i van acabar vessant sang innocent. Durant 1974 i 1975, es va continuar amb la repressió extrema, amb l’execució de Salvador Puig Antich a garrot vil el març de 1974 a Barcelona, i els darrers afusellaments del règim el 27 de setembre de 1975. Els fets del 3 de març de 1976, inspiraren al cantautor Lluís Llach, a produir l’obra musical Campanades a morts, on s’escolta: «Assassins de raons, de vides // que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies // i que en la mort us persegueixin les nostres memòries. // Campanades a morts. // Fan un crit per la guerra. // Dels tres fills que han perdut. // Les tres campanes negres».
Siguin aquestes senzilles i sinceres paraules un homenatge a totes les víctimes, a les famílies obreres que tanta repressió van patir i a totes les lluitadores del passat pels nostres drets laborals i socials, per les nostres llibertats, que tanta sang han costat. I també per recordar, que no podem esperar res del capital ni dels seus aliats. Sols la lluita col·lectiva junt amb la unitat de classe treballadora, ens portarà a la necessària transformació social igualitària, allò que ja ens deia el nostre estimat mestre, el Francesc Ferrer i Guàrdia: «Volem persones amb capacitat de destruir, de renovar sempre i continuadament els mitjans i de renovar-se elles mateixes; persones que la seva independència intel·lectual siga la seva major força, que mai estiguin lligats a res, sols aspirant a viure vides múltiples en una sola vida».
