El dia 8 de març la CGT de Catalunya convoca vaga general feminista, perquè ens sobren els motius. Per denunciar la bretxa salarial de gènere; per exigir la fi de la violència de gènere; per unes mesures efectives contra l’assetjament sexual i/o per raó de gènere als centres de treball; pel repartiment i reconeixement del treball domèstic i de cures; per unes polítiques de conciliació serioses; pel repartiment de la riquesa, aquí i ara; contra l’explotació sexual, el proxenetisme i la tracta de blanques, i en defensa dels drets de les treballadores sexuals; per trobar-nos i reconèixer-nos com a feministes. Avancem cap a un futur sense masclisme!
Comunicat del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya
Avui diumenge el BOE publica el Real Decreto Ley 10/2020, de 29 de marzo de 2020, por el que se regula un permiso retribuido recuperable para las personas trabajadoras de los servicios no esenciales (RDL 10/2020). Els sindicats CCOO-UGT s’han afanyat a aplaudir la mesura. Nosaltres, en canvi, considerem imprescindible denunciar-la i lluitar-hi en contra perquè suposa un greu atac contra la classe treballadora. O expliquem ràpidament.
Sandra Montserrat. CGT Sanitat Atenció Primària ICS Barcelona
Mai he escrit res i reconec que sóc molt punyetera escollint les meves lectures, però quan alguna cosa m’agrada sóc molt insistent intentant transmetre aquesta sensació als altres. Vull compartir-la, vull transmetre l’experiència de l’emoció que jo he viscut. I avui espero que us resulti agradable la lectura d’aquesta no-escriptora.
A la primera reunió de dones de la CGT Catalunya que vaig assistir el passat gener, les companyes que l’organitzaven van exposar que el projecte de l’edició del diari Catalunya de CGT del mes de març fos elaborat exclusivament per dones que escrivissin d’altres dones, commemorant el 8M. En aquell moment em va venir al cap instantàniament, com una il·luminació, la Isabel Clara Simó. Feia dos dies que ens havia deixat, i la notícia del seu traspàs em va afectar, doncs durant la meva adolescència, llegir-la va fer sorgir el meu feminisme adormit. A través de les seves lectures, el meu sentiment feminista es va reconèixer en les seves paraules.
Com moltes
dones de la meva generació, jo no sabia que era feminista. Tampoc tenia molt
clar què significava ser-ho. I dic que no ho sabia perquè per mi era quelcom
innat, natural i lògic. Es podia ser d’una altra manera? No sabia tampoc què
significava no ser-ho, però escoltar els arguments dels que es declaren no
feministes m’ha fet adonar que jo sí que ho soc. Molt, com no pot ser d’una
altra manera.
N’he après, i tant que n’he après! Cada dia més. És semblant a aquella sensació quan no et surt una paraula, un sinònim, i penses i busques… i de sobte, patapam! És aquesta paraula. Sí! Eureka! Aquesta és la meva sensació quan aprenc del feminisme: estic donant forma viva als sentiments a través de les paraules. Quina sensació tan agradable, quin confort sento quan encaixo les peces d’aquest moviment, d’aquest necessari -isme com a forma de vida.
N’he après, i tant que n’he après! Cada dia més. És semblant a aquella sensació quan no et surt una paraula, un sinònim, i penses i busques… i de sobte, patapam! És aquesta paraula. Sí! Eureka! Aquesta és la meva sensació quan aprenc del feminisme: estic donant forma viva als sentiments a través de les paraules. Quina sensació tan agradable, quin confort sento quan encaixo les peces d’aquest moviment, d’aquest necessari -isme com a forma de vida.
La Isabel Clara Simó ha deixat orfes les paraules. Ja no ens escriurà més. És la sensació que vaig tenir quan em vaig assabentar de la seva malaurada mort. No llegiré res nou d’ella? M’he quedat òrfena de lectura, vaig pensar. Però fa uns dies que he decidit tornar a llegir els seus llibres en el mateix ordre que recordo haver-ho fet, en mode experiment. És a dir: llegir-la em va ajudar a redescobrir-me i a descobrir-la a ella. Ara, tot i que les paraules són les mateixes, el meu moment vital és un altre, l’apoderament sobre la meva pròpia existència és un altre, sóc jo la que ha canviat, soc una altra lectora, Isabel, en part gràcies a tu.
“és una sensació que fragmenta la teva vida dintre de l’espai viscut”
És una
sensació que fragmenta la teva vida dintre de l’espai viscut. És com una
ressonància magnètica, amb la qual a través de mil talls del cervell, es poden
percebre totes les capes. L’experiència i el pas dels anys em deixa aquest
paral·lelisme entre la lectura i els espais: la perspectiva de les coses canvia
amb l’edat.
He començat a
llegir “La Salvatge”,premi Sant Jordi 1993 iprimera novel·la de la Clara-Simó que vaig
llegir sent una persona en construcció. Deixem algun dia de construir-nos?
Definitivament, la perspectiva de les coses canvia amb l’edat. Criar dos
fills amb una educació escolar lliure tant diferent a la meva ha fet que me
n’adonés: resulta que sóc feminista i no ho sabia.
la Isabel Clara Simó va néixer el 4 d’abril del 1943 a Alcoi, on va morir el
13 de gener del 2020,es llicencia en Filosofia a la Universitat de
València es dedica a l’ensenyament, El 1968 es casa amb el periodista Xavier
Dalfó, fundador de la revista Canigó, aleshores de publicació mensual, que
tenia prohibit, explícitament, publicar cap article en català, va proposar
escriure’n per primera vegada un en català, va tenir tant èxit que va acabar
sent una revista en català, la seva estimada llengua.
Va ser membre de l’Associació
d’escriptors en llengua Catalana, ocupa el càrrec de vicepresidenta al
Principat des de el 1985-1988.L’any 1996 va ser nomenada delegada del llibre
del departament de cultura de la
Generalitat de Catalunya,en l’etapa que aquest organisme va passar
a formar part de la
Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que exerceix fins
al 1998. El 1999 la
Generalitat de Catalunya li atorga la Creu de Sant Jordi.
El 1978 inicia la seva trajectòria literària amb la
concessió del Premi Víctor Català, amb el recull És quan miro que hi veig clar
(1979), en el qual ja es pot entreveure el camí que seguirà la producció de
ficció de l’autora: una literatura d’ulls cap enfora, que pren com a referent
el món real i interpel·la el lector des de la realitat quotidiana. Publica
Alcoi-Nova York (1985), Històries perverses (1992), guardonat amb el premi
Crítica Serra d’Or, on l’autora fa patent la preocupació per la violència
inútil, tema que té continuació a Perfils cruels (1995). Dones (1997) és
objecte, l’any 2000, d’una versió cinematogràfica amb guió de Jordi Cadena i
direcció de Judith Colell. Després de l’èxit de Dones, Isabel-Clara Simó elabora una caricatura mordaç de l’univers
masculí a Estimats homes (una caricatura) (2002), que segueix el 2010 amb el
recull de narrativa Homes. El 2004 publica Angelets, amb el qual analitza el
cantó fosc de la infantesa.
El 2013 és
nomenada filla predilecta i reconeguda amb la medalla d’Or de la seva ciutat
natal, Alcoi, i també rep el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua
Catalana, atorgat per votació directa del col·lectiu d’escriptors.
El 2016 és nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec pel qual ocupa la presidència de la Junta de Govern, òrgan superior de la ILC, i la vicepresidència del Consell Assessor.
El 2017 la
seva trajectòria és reconeguda amb un dels premis més prestigiosos del nostre
àmbit cultural, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
L’enyorada escriptora Isabel-Clara Simó ens ha deixat una cinquantena llarga de llibres
principalment de narrativa però també de poesia, teatre, assaig, guions
radiofònics i televisius, prosa memorialística i traducció; a més dels articles
publicats en premsa,la seva lluita inesgotable per la llengua i la cultura del
nostre país amb el record d’una empenta que no va perdre ni quan li van
diagnosticar una esclerosi mortal.
Trets Bibliogràfics de
l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
