Pràctiques de suport mutu proletari en la II República - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Pràctiques de suport mutu proletari en la II República
Els aturats en la Barcelona dels anys ‘30 paraven desnonaments, expropiaven aliments i conreaven horts urbans de guerrilla per a sobreviure
dissabte 6 de juliol de 2013 / Articles opinió / Visites: 236
Menéame

Chris ­Ealham. Madrid / Diagonal

Les accions del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) en els supermercats del passat mes d’agost i altres iniciatives de solidaritat de base que s’han reprès últimament formen part d’una llarga tradició dintre del que E. P. Thompson va definir com l’economia “moral” de les classes populars: una sèrie d’idees sobre el que és just, que va modelar una cultura de resistència al mercat lliure i als estralls que genera entre les seves víctimes.

Des dels motins de subsistència del segle XVII fins als proletarian shopping trips de l’època thatcheriana a Anglaterra, els obrers mal pagats i els desocupats s’han sentit obligats a requisar el que necessitaven o el que volien per a viure amb dignitat i, per tant, sobrepassar les lleis econòmiques i judicials que pesen sobre els exclosos.

Moltes vegades eclipsades per les grans lluites sindicals, aquestes accions de petits escamots urbans o aquests individus anònims constitueixen un altre front de la lluita dels desposseïts per a sobreviure dintre d’un sistema econòmic excloent i inhòspit. Encara que amb freqüència semblin pràctiques espontànies, si gratem la superfície podem veure en moltes ocasions la mà dels activistes, com els comunistes en el Berlín de entreguerres, els autònoms italians dels ‘60 i ‘70, i els anarquistes francesos en els nostres dies.

A Espanya, l’exemple més clar és el de la Barcelona republicana, quan, en un context d’atur forçós galopant, els activistes de la CNT van protegir i van refinar un univers ampli de pràctiques populars d’autoajuda proletària, accions directes que moltes vegades pertanyien més als carrers que als sindicats.

Vaga d’inquilins

Així, els cenetistas van promoure lluites col·lectives no industrials, com la famosa vaga d’inquilins que va afectar a la zona barcelonina esporàdicament des del començament de la República fins a la Guerra Civil, una lluita que va mobilitzar a barris sencers, homes, nens i, sobretot, a les dones. Ancorats en una solidaritat profunda, els veïns van oposar resistència als desnonaments amb tot el que això implica: enfrontaments amb la policia i els propietaris i, en cas necessari, l’acollida dels desnonats en les seves cases.

Per a donar èmfasis a la situació dels desocupats, es van organitzar manifestacions massives que en ocasions van acabar violentament, amb enfrontaments amb la policia i saquejos de les botigues per part dels manifestants. Els desocupats també es van organitzar en grans grups per a visitar els tallers a la recerca d’ocupació, una pràctica intimidatòria per als empresaris que solia acabar en més xocs amb la policia.

Però també els activistes van enfortir accions de grups més petits, com les expropiacions de les botigues (encara no existien els supermercats). Els desocupats i els pobres requisaven aliments bàsics com la fruita, les verdures, el pa i altres elements fonamentals de la dieta proletària. Normalment, l’amenaça de violència bastava per a assolir les seves finalitats, però de no ser així, feien ús de la força física. En certes ocasions, es van unir grups més grans i organitzats de desocupats per a assaltar magatzems. Fins i tot, en una ocasió, un grup armat i ben organitzat –probablement constituït de piquets– va prendre el mercat principal i van sortir d’allí amb camions de verdures per a distribuir entre els sense treball.

També, en els barris perifèrics, punt de trobada entre la ciutat i el camp, els desocupats confiscaven aliments en les granges dels voltants. Tan freqüents eren els assalts a les finques que a la fi de 1931, segons la Societat de Patrons Conreadors, els grangers havien de vigilar les seves collites “tot l’estona, dia i nit”. Però els desocupats també conreaven la terra: alguns es van convertir en jardiners de guerrilla avant la lettre sembrant en terres comunes o no usades, una pràctica que podia culminar en xocs contra la policia.

Una altra activitat per a lluitar contra la fam era la menjar sense pagar en restaurants. Normalment homes sols o grups petits entraven en un restaurant o bar, demanaven i consumien el menjar i, a l’acabar, es negaven a pagar, explicant que estant en atur els era impossible, o bé es donaven a la fugida. Durant i després de grans vagues va haver casos de sindicalistes practicant aquest tipus d’accions. De vegades aquests grups eren més grans, i per tant més intimidatoris. En una ocasió fins i tot van assolir que els servissin menjar en el Ritz de Barcelona. El més corrent, no obstant això , eren les visites a hotels i restaurants per a exigir menjar de les cuines, buscant la solidaritat dels empleats o intimidant-los.

I finalment, hi ha molts indicis que alguns desocupats es van dedicar al robatori. A causa de la segregació espacial de classes, no era sempre fàcil acostar-se a les cases dels burgesos però cal destacar que els robatoris dintre dels barris obrers no van ser comuns. Solidaridad Obrera, l’autèntic portaveu diari dels problemes dels barris en aquesta època, rares vegades va registrar robatoris entre o contra obrers. Els que volien robar buscaven objectes valuosos, així que va haver abundants robatoris d’icones religioses de les esglésies, bicicletes i peces de cotxe (en una ocasió un mecànic en atur va ser detingut desmuntant un cotxe de luxe en ple carrer). La major part d’aquests robatoris no tenia un caràcter “professional” sinó més aviat “ocasional” o circumstancial, com resposta a les condicions precàries de la vida quotidiana dintre d’un sistema social que obligava a una part significativa de la població urbana a transgredir la llei per a garantir la seva supervivència física i material.

Una economia criminal, el robatori més gran

Òbviament la perspectiva anarquista de la propietat privada afavoria totes aquestes pràctiques. Per a Solidaridad Obrera, el robatori ‘’ més gran tenia la seva arrel en una “economia criminal” basada en “la suor i la sang vessats en els camps, tallers, fàbriques i mines”. Així, les “classes criminals” eren els polítics, els capitalistes, els propietaris i els comerciants, qui constituïen l’aristocràcia ‘del robatori’, ‘els traficants en la misèria del poble’ i ‘els veritables estafadores de la humanitat’. En fi, era una visió que confirmava les experiències dels més exclosos i que va atreure al moviment anarquista a uns grups socials militants i radicalitzats.

* Article de Chris ­Ealham publicat a la revista Diagonal

Comparteix
 Convertir a ebook |  Enregistrer au format PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.

Rànquings 365 últims díes

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.2.3 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid