Drets humans en el món laboral capitalista: una contradicció de termes - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Drets humans en el món laboral capitalista: una contradicció de termes
Un article d’Òscar Murciano
dilluns 15 de febrer de 2016 / Articles opinió / Visites: 314
Menéame

Tota societat que s’organitzi segons la capacitat de poder dels seus integrants està abocada a la dominació d’uns vers els altres. Per definició, tota dominació és sinònim d’injustícia, opressió i vulneració no només dels drets humans reconeguts, sino també d’aquells no recollits en cap paper com el dret a una vida lliure.

En un context social de dominació capitalista i patriarcal podríem parlar, en tot cas, de graus en la vulneració dels drets humans i no del respecte o no d’aquests. Si el capitalisme és opressió, si l’existència de classes socials és l’arquitectura de la dominació, el món del treball es troba a l’ull de l’huracà, a la línia de fractura de la lluita de classes. És a la feina quan els conceptes es tornen en persones de carn i ossos que ordenen i sotmeten altres persones quotidianament, és a la feina on la llibertat dels poderosos per a explotar els oprimits afavoreix un cercle pervers on l’increment d’explotació incrementa alhora els seus beneficis, és a dir, som davant una dinàmica de retroalimentació que engrandeix el seu poder i el fa més fort i injust.

En aquesta espiral esclavista l’únic mur de contenció és la resposta dels oprimits, tradicionalment organitzada en el sindicalisme no col·laboracionista amb el sistema. Per diverses raons, aquesta relació de poder-contrapoder a nivell mundial s’ha desequilibrat fortament a favor dels que manen, del turbocapitalisme, en favor de la desregulació i ultracompetitivitat de la mà d’obra a escenaris globals on els llocs de treball són cada cop més escassos i precaris.

Què els ha d’importar els drets humans als guanyadors i oligarques mundials o regionals? Qui impedeix la seva desfilada victoriosa sobre cadàvers i salaris per sota del nivell de subsistència?

Un cop d’ull cap a fora

On són els drets humans a la vida i la llibertat ideològica sobre el que multinacionals nordamericanes escupen i que ha provocat la mort de 2800 sindicalistes només a Colòmbia en 20 anys? On és l’abolició de l’esclavitud per la multinacional espanyola Inditex condemnada per tenir 30 tallers de treball esclau a Brasil? Potser els més de 1000 treballadors/es d’empreses tèxtils espanyoles mortes en l’esfondrament del seu centre de treball a Bangladesh no tenien dret a la vida i la salut? Que 246 milions de nens d’entre 5 i 17 anys estiguin treballant de forma assalariada el 2014 és el que entenem com dret humà a l’educació i l’infància?

Aquestes dades no són calamarsades inevitables, plagues bíbliques que ha de patir el tercer món o desastres exòtics que, per la seva llunyania hom pot distanciar-se; s’estenen arreu. El 10% de la població nord-americana està subempleada (és a dir, no té prou amb el seu salari per a poder subsistir), 800.000 jubilats/ades alemanys necessiten un minijob per a poder viure, la precarietat laboral s’eixampla a tots els països, fent irrealitzable el dret humà a un nivell de vida que asseguri benestar, alimentació, vivenda i salut. L’estat espanyol és al primer lloc de la precarietat dels països UE-25 segons Eurostat.

Aquest procés d’increment de la misèria i explotació generalitzat ha tingut facilitadors entre la classe política regional i global. Podem recordar les ajudes a la “internacionalització de les empreses catalanes” que el govern tripartit va atorgar a principis de segle: aquelles imatges d’implantació d’empreses tèxtils a la riba del Marroc amb un únic objectiu: pagar salaris de misèria a 10 km de la frontera espanyola. En general és sempre així, les multinacionals deslocalitzen la producció com una plaga de llagostes allà on l’herba és més fresca, és a dir, on poden explotar al límit la mà d’obra, allà on les ’barreres a l’empreneduria’ (drets laborals i humans) són més minces.

Mai tenen prou: d’Europa Occidental a la Xina, de Xina a Indonèsia, d’Indonèsia a Bangladesh. La deslocalització per apropiació és un camí d’anada i tornada quan els drets s’anivellen...per sota: Empreses dels sectors tèxtil i d’automoció estan tornant a Mèxic des d’Orient gràcies a la fi dels drets laborals, salari mínim i dret a vaga de la darrera reforma laboral i a l’increment d’hores anuals fins a ser el màxim de Latinoamèrica. Sempre amb la promesa de nous centenars de milers de llocs de treball...de misèria.

El moviment perpetu de multinacionals deixa zones arrasades econòmicament perque a una nova zona verge es permet esclafar més i millor els drets dels seus treballadors; aquesta és una de les causes de corrents migratoris que omplen de milers de morts perilloses rutes cap a un futur precari però, alhora, única sortida de la desesperació.

...i un cop d’ull a l’estat espanyol

Legitimar situacions de poder és la millor forma per a que es trepitgin drets humans i laborals en el futur; repasem com ha estat l’escenari legal a l’estat espanyol on mai ha s’ha distingit precissament com d’especial protecció als drets laborals i humans respecte països del nostre entorn. Si revisem l’arquitectura laboral des de la primera edició de l’estatut dels treballadors podrem trobar herències de l’autoritarisme franquista. En ressaltaríem l’obsessió per l’obediència i sometiment dels treballadors a l’empresari, pal de paller per a exercir poder sobre la mà d’obra. Aquest poder, garantit legalment, és la porta oberta a tota mena d’abusos discrecionals de l’empresari enfortint la coacció, així veiem que l’article 5 estableix “que s’ha de complir les ordres i instruccions de l’empresari en l’exercici de les seves funcions.”, la capacitat de desobediència del treballador és molt limitada i sempre sota l’amenaçant risc de l’acomiadament disciplinari, és a dir, sense indemnització.

També des de l’inici el règim disciplinari de sancions laborals espanyol l’imparteix l’empresa de forma unilateral, violant el dret humà a la pressumpció d’innocència i atorgant a l’empresari el poder de jutge i part en l’administració de sancions. El camí que li queda al treballador és recórrer a tribunals aquesta decissió però de forma esbiaixada: per a demostrar la seva innocència.

La realització de diverses reformes laborals ha estés una catifa per a que les decissions empresarials siguin cada cop més arbitràries i dures contra les plantilles. El dret humà a la salut dels treballadors/es es veu trepitjat mercès a normes que permeten acomiadaments per estar malalt, sumat a major pressió de les mútues i organismes públics avaluadors de malalties sobre les treballadores fins arribar a límits asfixiants i inhumans. Aquesta pressió produeix una baixada de les baixes, que no de les malalties, fins i tot en moments de Crisi degut al clima de terror estés en els centres de treball.

No podem treure del focus al sindicalisme col·laboracionista i agenollat, part del propi sistema, limitat al paper necessari de gestor de les diverses reformes i agent pacificador de conflictes, del qual la nova signatura de l’Acord Interprofessional de Catalunya n’és un bon exemple.

I si aquesta és la realitat de les persones nadives, afegim un plus de terror per tots aquells i aquelles que vingueren d’altres territoris per, simplement, sobreviure. Gràcies a la llei d’estrangeria, quan un migrant perd el seu contracte de treball per ser acomiadat, també perd automàticament el de residència. Des d’aquell moment, qualsevol dels habituals controls racistes de la policia pot enviar-lo a un CIE mentre es tramita la seva expulsió i la de la seva familia: la persona ha deixat de ser útil laboralment i s’elimina del sistema.

Tenint clar que el món laboral és zona de combat directe en la defensa dels drets humans, de la dignitat humana i la llibertat col·lectiva, m’agradaria concloure que s’esdevé imprescindible una major participació i implicació de l’activisme social dins el sindicalisme de ruptura. No són terrenys separats sino camps de batalla contra el mateix monstre.

* Òscar Murciano és Secretari d’Acció Social de CGT Catalunya. Article publicat a les revistes Catalunya i ’espineta i caragolins’

Comparteix
 Convertir a ebook |  Enregistrer au format PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.

Rànquings 365 últims díes

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.2.3 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid