El creixement i normalització del desplegament policial als centres educatius és aliè a la normativa i les necessitats educatives reals de la comunitat educativa.
Què ens diuen les lleis i normatives aprovades democràticament i legalment?
El Decret 175/2022, de 27 de setembre, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació bàsica, el document oficial que regula què i com s’ha d’ensenyar l’alumnat de 6 a 16 anys, estableix de manera clara i des de l’inici que cal “garantir la formació integral de l’alumnat, així com el desenvolupament de la seva personalitat i la preparació per a l’exercici ple dels drets humans i d’una ciutadania activa i democràtica en la societat actual”. El primer objectiu general del decret assenyala que l’alumnat ha de desenvolupar capacitats que li permetin “assumir responsablement els seus deures; conèixer i exercir els seus drets en el respecte als altres; practicar l’empatia, la tolerància, la cooperació i la solidaritat entre persones i grups; exercitar el diàleg garantint els drets humans com a valors comuns d’una societat plural, i preparar-se per a l’exercici de la ciutadania democràtica”.
En aquest decret curricular, la paraula “pau” apareix 35 vegades i “conflicte” 109 vegades, fet que evidencia la centralitat d’aquests conceptes en el marc educatiu. En canvi, no hi apareixen termes com “pistola”, “policia” o “cossos armats” i la paraula “armes” només s’hi menciona una vegada, vinculada a les conseqüències del comerç d’armes. Aquesta absència no és casual, sinó coherent amb un model educatiu basat en la cultura de la pau i la resolució no violenta dels conflictes.
Més enllà dels decrets educatius, el Parlament de Catalunya, mitjançant la Proposta de Resolució per la construcció de la cultura de la pau i la desmilitarització, aprovada el 18 de setembre de 2020, insta el Govern de la Generalitat a “fer totes les accions necessàries per evitar la presència de cossos policials armats —Mossos d’Esquadra, policies locals o estatals…— als recintes i a les aules d’escoles, instituts, universitats, centres formatius o espais de lleure quan hi assisteixen per impartir xerrades, com ara de seguretat viària o de seguretat a les xarxes”.
La mateixa resolució indica clarament la necessitat “d’elaborar un pla de formacions, tallers i orientacions que sigui desenvolupat per professionals amb acreditació i expertesa en l’àmbit educatiu, i en cap cas per integrants de cossos armats”. Hi ha poc marge a la reinterpretació d’aquests textos, oi?
I al centre, què hi podem fer?
Les activitats i tallers impartits pels Mossos d’Esquadra han d’estar aprovats a la Programació General Anual (PGA) del centre i ser coneguts pel consell escolar i pel claustre a l’inici del curs. Si aquests tallers consten a la PGA, es consideren activitats lectives i la negativa a realitzar-los podria comportar l’obertura d’un expedient informatiu. Si no en formen part, si sorgeixen de manera improvisada o no encaixen en la programació d’aula, es pot argumentar que no hi ha obligació de dur-los a terme.
Com a tutors i docents, i emparant-nos en l’article 91 de la LOE-LOMLOE, que reconeix l’autonomia del professorat per desenvolupar el currículum, podem qüestionar la idoneïtat didàctica d’aquestes activitats quan parteixen d’un enfocament punitivista i no de la prevenció, la reflexió crítica i la resolució dialogada dels conflictes. El Decret 175/2022 insisteix de manera constant en la “necessitat de trobar solucions dialogades als problemes” i la presència visible d’una arma a l’aula no sembla coherent amb aquest enfocament educatiu.
És important obrir el debat al claustre sobre la pertinència d’aquests tallers, sobre com s’integren al projecte educatiu del centre i sobre la manca de necessitat que es realitzin amb persones armades. Tal com demana el Parlament de Catalunya, aquests tallers haurien de ser impartits per “professionals amb formació i expertesa educativa”, i cal conèixer què passa realment en moltes d’aquestes xerrades: l’enfocament, el llenguatge i el to utilitzat.
També podem decidir no ser presents en aquests tallers, dialogant amb l’equip directiu o assumint-ne les conseqüències, en coherència amb allò que estableix la LOMLOE: “promoure la prevenció i la resolució pacífica dels conflictes i els valors que sustenten la democràcia i els drets humans”.
En qualsevol cas, no estem sols. Des del 2013 existeix la xarxa de Centres Lliures d’Armes, dins la campanya Desmilitaritzem l’educació, amb més de 100 entitats i sindicats. A CGT Ensenyament també estem compromesos a donar suport i resposta a totes les denúncies del personal educatiu.
Toni Álvarez és mestre, afiliat de CGT Educació Garraf-Alt Penedès i membre de Desmilitaritzem l’educació.
