Nosaltres, els advocats i les advocades, no som ni hem de ser els portaveus ni els caps pensants dels sindicalistes en un conflicte col·lectiu. Nosaltres quan participem de qualsevol negociació col·lectiva ho fem com a assessors amb coneixements jurídics. A partir d’aquí la nostra participació a la negociació s’ ha de limitar a això, a assessorar als i les treballadores en termes jurídics. I punt.
Llegeix més
El proper dimarts 28 de maig hi haurà vaga de personal docent i investigador a diverses universitats i centres de recerca de Catalunya. I on no hi hagi vaga, hi haurà mobilitzacions. Tot sembla indicar que aquesta primavera suposa un punt i apart en la dinàmica de resignació i pessimisme que fa anys que travessen les universitats. Un pessimisme que és la conseqüència directa d’unes retallades salvatges que va patir el sistema universitari públic de Catalunya des de l’any 2010 i que s’han anat consolidant. I de les privatitzacions.
A la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Lleida, a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra i a diversos centres del CSIC les darreres dues setmanes hi ha hagut assemblees d’investigadors. Per ser més exacte, de personal docent i investigador (PDI). Concretament, es tracta d’investigadors predoctorals, els i les becàries de tercer cicle de fa una dècada. Un col·lectiu que poc a poc, fruit de les lluites ja dels anys 1990’s, ha vist com cada vegada més se’ls reconeix com a personal laboral i a les universitats com a membres del PDI. Curiosament es tracta d’un reconeixement que ha arribat abans a l’àmbit legislatiu i jurídic que no pas les consciències d’una part rellevant del professorat, que continua veient (i de vegades utilitzant) el personal investigador en formació (PIF) com a “becaris”.
Com deia, els i les PIF de les universitats i d’alguns centres de recerca públics estan sortint de l’armari. I ho fan per reclamar el seu dret a existir com a treballadores i treballadors. Una de les coses que ens posen sobre la taula és que la seva recerca és també una feina, tant si la fan amb contracte o si l’estan continuant cobrant l’atur un cop finalitzat. Si per un professor/a consolidat dirigir una tesi doctoral, o participar d’una publicació científica, és part de l’activitat laboral per la qual cobra, no és també treball fer la tesi doctoral o participar en el mateix article quan ets un investigador/a a qui se li ha acabat el contracte predoctoral? Preguntes com aquesta posen sobre la taula una crua realitat a les universitats. I no s’hi val tancar els ulls, per incòmodes que siguin. Això passa i és una part estructural d’un sistema de recerca que fa massa anys que ha normalitzat la precarietat.
” En el desert de les universitats, on com a molt se sentia alguna veu reclamant el dret a viure dels i les professores associades, alguna cosa comença a bellugar-se”
L’excusa per l’eclosió d’assemblees que hi està havent és l’aprovació del Estatuto del Personal Investigador en Formación per part del govern espanyol ara fa uns mesos mitjançant un Reial Decret. Sense ser res de l’altre món, ja que no ataca ni de lluny la precarietat estructural de la investigació i les universitats. Darrera l’excusa hi ha, no obstant, un col·lectiu de joves investigadors/es que ha anat adquirint cada vegada més consciència de la seva dignitat. Passejant pels passadissos de departaments universitaris feia temps que se sentia una remor que avisava d’aquest procés i simplement calia fixar-s’hi una mica. O fer això que sempre és tant interessant com parlar amb la gent jove, amb companys i companyes amb qui compartim el mateix espai de treball. I ara han sortit a la llum, com a subjectes, reclamant un seguit de mesures concretes.
En el desert de les universitats, on com a molt se sentia alguna veu reclamant el dret a viure dels i les professores associades, alguna cosa comença a bellugar-se. Qualsevol moviment enmig del gris del pessimisme i la resignació és sempre positiu. I quan aquest moviment és horitzontal, participatiu i assembleari, encara més. A banda, està tenint l’encert de combinar l’exigència de mesures concretes (l’aplicació de l’EPIF) amb una reflexió més general sobre la recerca, les universitats i els i les treballadores que les fem funcionar. Suposo que això porta aquest moviment a mirar més enllà dels aspectes concrets que poden beneficiar als PIF directament i plantejar també un increment del pressupost de les universitats i d’altres mesures. I han construït una vaga. Bé, no només ells. Més ben dit, la seva implicació també sindical, ha comportat que construïm una vaga aquest dimarts 28 de maig.
Com sempre que passen coses, les persones hem de posicionar-nos en una realitat canviant. La resta del PDI hem de pensar com ens situem en aquest procés que s’obre. Podem seguir immersos en el nostre pessimisme i resignació. O llepant-nos les ferides, que són moltes, que molts i moltes de nosaltres tenim després de tants anys de polítiques tant agressives contra les universitats públiques. Com a interins/es, associats/des, postdocs amb contractes de pràctiques després de tants anys, professors/es titulars amb grups massificats de classe, etc. Però també podem alçar una mica la mirada i implicar-nos en un moviment que tot just neix i que busca millorar fora dels despatxos i les taules de negociació. Personalment, jo crec que la batalla per l’aplicació de l’EPIF es guanyarà i que aquesta victòria serà del conjunt del PDI (i si m’apureu dels i les treballadores de les universitats) si sabem, entre totes i tots, trobar el nostre espai en aquesta. Per això suposo que com a secció sindical de la CGT a la UAB ens hi hem bolcat i m’imagino que també per aquesta raó ho ha fet l’Assemblea de professorat associat de la UAB. I com a la UAB, a d’altres llocs.
De fet, hi ha en joc mirar de reorientar les universitats i la recerca. D’entrada, comencem per no resignar-nos. I fem-ho conjuntament. Per això, el 28 de maig ens interpel·la a tot el PDI.
Redacció
La plantilla de recollida i neteja viària de Girona va aconseguir el passat 10 de maig guanyar el conflicte que s’havia generat a l’empresa Girona+Neta arrel de les reivindicacions que les treballadores portaven plantejant des de feia mesos. Una vaga indefinida en Temps de Flors va bastar per a que Marta Madrenas, alcalde de Girona, cedís davant les reivindicacions obreres.
Feia mesos que les treballadores de la recollida i neteja viària de Girona demandaven una sèrie de millores a l’empresa Girona + Neta, una empresa de titularitat mixta, amb un 25% de capital privat i un 75 % de l’Ajuntament. Les diverses reunions entre el Comitè d’Empresa i l’Ajuntament havien quedat en paper mullat des d’inicis d’any, i havia estat impossible a arribar a cap acord. La part patronal s’havia negat en rotund a acceptar les reivindicacions de la part obrera, referents a millores salarials i millores en les condicions laborals de les treballadores, com per exemple, l’increment salarial degut a l’increment de tasques a que s’havien vist sotmeses les treballadores.
Finalment, i degut a les constants negatives per part de l’empresa, el Comitè d’Empresa anuncià el dijous dia 2 de maig la convocatòria d’una vaga indefinida, a vigílies de la principal cita turística de la ciutat, la mostra Temps de Flors. La resposta de l’Ajuntament de Madrenas fou esperpèntica, fent una crida als ciutadans i comerciants a que reduïssin la generació de residus i que, en qualsevol cas, els acumulessin als seus domicilis i establiments mentre durés la vaga.
“tot i ser la CGT la força minoritària al Comitè, un altre cop hem estat la força determinant”
tot i ser la CGT la força minoritària al Comitè, un altre cop hem estat la força determinant Així, la vaga s’inicià un x de maig, amb un seguiment pràcticament total per part de la plantilla. En poques hores, la ciutat s’estava omplint d’escombraries i les xarxes socials treien fum responsabilitzant l’Ajuntament de Madrenas.
Tant sols un dia i mig després, l’Ajuntament de Girona es va veure obligat a seure un altre cop a la taula de negociació i allò que era un rotund “NO”, impossible de fer per problemes tècnics i/o econòmics de l’ajuntament, de sobte, va ser realitzable.
El Comitè d’Empresa va aconseguir un acord que millorava substancialment tant les condicions econòmiques com laborals de la plantilla, que entre d’altres estarien:
Tot i que el preacord està condicionat a que el nou ajuntament entrant de Girona ho acabi validant, el fet que l’acord l’hagi signat Marta Madrenas, representant de Junts pel Sí, i la resta de forces polítiques de l’oposició hagin donat suport als vaguistes en tot moment, fa que la no ratificació de l’acord per part del nou ajuntament sigui una possibilitat poc provable.
Totes aquestes millores s’han aconseguit mitjançant la vaga i l’acció directa. Segons afirma Campoy, membre de la secció sindical de la CGT, la tasca de la CGT ha estat crucial en el conflicte: “Hem aconseguit unir la plantilla i el comitè. Al comitè UGT i CCOO estaven molt dividits i eren incapaços de plantejar cap tipus de lluita. Nosaltres hem fet una feina, que és molt dura, d’unir i mantenir la unitat del comitè i la plantilla. Aquest fet ha estat importantíssim per que la vaga funcionés i es guanyés”.
Campoy ressalta que, “tot i ser la CGT la força minoritària al Comitè (format per CCOO 4 delegats, UGT 3 delegats i CGT 2 delegats), “un altre cop hem estat la força determinant”. En aquest sentit, ha estat la CGT qui ha portat la veu cantant tant a les negociacions com al carrer.
Un altre cop s’ha demostrat que, més enllà de la seva legislació, més enllà de les eleccions sindicals i la composició del Comitè d’Empresa, ha estat determinant la voluntat i iniciativa de mobilització de la CGT que, tot i ser minoria, ha liderat la lluita dels i les escombriaires de Girona. Una vaga en temps de flors, a poques setmanes de les eleccions municipals, amb un seguiment pràcticament total per part de la plantilla, supera qualsevol legislació i legalitat. Un altre cop la força de la unió de la classe treballadora i la força de l’acció directa i la vaga és la clau per a que les treballadores aconsegueixin allò que volen aconseguir.
Finalment, des de la secció sindical de CGT Girona + Neta, agraeixen profundament tot el suport rebut durant el conflicte i, especialment a la resta de seccions sindicals de Girona que han estat amb les companyes de neteja i al Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya que han acompanyat i mostrat el seu suport en tot moment als vaguistes.
La majoria de sindicats del sector de l’educació pública no universitària van cridar mestres i professorat a secundar la vaga del passat 16 de maig. L’objectiu de la convocatòria es concretava en tres reivindicacions:
1. Restabliment de l’horari lectiu anterior a les retallades per a tot el personal d’aplicació al curs 2019/20 com a reivindicació irrenunciable. Recuperació de l’horari de permanència del professorat de Secundària.
2. Reducció de les ràtios. Cap tancament de grups a la Pública.
3. Retorn d’altres condicions retallades com: la precarietat laboral als centres educatius (conversió dels terços de jornada en mitges jornades i estabilització personal interí i substitut), retorn al caràcter lectiu de les dues hores de reducció al personal major de 55 anys, increment del personal de suport educatiu per atendre la diversitat, recuperació del poder adquisitiu perdut incloent també el retorn al reconeixement del primer estadi de 9 a 6 anys, Formació Professional pública i de qualitat, retirada del Decret de Plantilles (39/2014), etc…
Aquestes demandes no són noves, les hem estat reclamant durant els últims anys després de constatar que per part del Departament d’Educació no existeix la voluntat de revertir les retallades que va començar a aplicar al 2010 i que afecten al sistema públic.
Des de la CGT estem convençudes que només la lluita, la pressió i la mobilització poden fer revertir aquesta situació i és en aquesta tasca on centrem la nostra acció sindical. D’això en tenim concrecions, com la convocatòria de vaga del 18 de gener del 2017 (que vam tirar endavant malgrat els altres sindicats se’n desmarquessin), la del 29 de novembre del 2018, que vam fer juntament amb USTEC i ASPEPC i coincidint amb el sector mèdic. A més a més, hem participat i organitzat tancades en centres per visibilitzar la problemàtica que estem patint, d’acord a les propostes sorgides en assemblees de professorat.
L’afiliació del nostre sindicat va aprovar convocar la vaga del 16 de maig. Tot i els impediments que hi vèiem, vam creure que no podíem apartar-nos d’unes reivindicacions amb què coincidien plenament. Però a les nostres assemblees s’hi van plantejar els dubtes que després s’han confirmat. Ara ja podem dir que ell seguiment de la vaga, que segons les dades oficials va ser d’un 10%, no és satisfactori per a nosaltres. S’ha confirmat que l’ingredient de la unitat sindical (reclamada per bona part del col·lectiu docent) no es tradueix en participació. Cada sindicat caldrà que faci la reflexió i l’autocrítica que li pertoca. La CGT fem la nostra i corroborem allò que ja vam avançar en la valoració prèvia: una vaga, sense anar acompanyada d’un pla de lluita, no es guanya.
I aquesta vaga no va anar acompanyada de pla de lluita. El primer i principal, la reduïda o nul·la implicació de la majoria de sindicats en motivar la participació als centres- n’hi ha que s’han limitat a enviar algun correu electrònic informatiu. Alguns ho justifiquen en la celeritat de la convocatòria i el breu marge de temps que ha quedat per difondre-la. Està clar que no tots els sindicats tenen la mateixa capacitat, però l’argument de la manca de temps és poc creïble quan tot just sortim d’un procés d’eleccions en què els sindicats es van preocupar d’anar a tots centres, demanar al professorat la participació en les seves llistes, fer trucades, etc. Tot això per obtenir una representativitat que s’hauria de traduir en la tasca de difondre la necessitat de mobilització.
D’altra banda, una vaga ha d’anar acompanyada d’altres estratègies, en la defensa de l’educació hi hem de participar com a societat. En aquest sentit, tant les convocatòries de vaga com la d’altres accions, han d’anar acompanyades de la solidaritat d’altres sectors, i fer la pressió necessària per condicionar els resultats.
El Departament d’Educació se n’està sortint molt bé i el seu pla s’està executant. L’aplicació de polítiques que anul·len el debat dins de les escoles juga a favor dels seus pressupostos privatitzadors i en contra de l’escola pública. Des de la CGT continuarem treballant per combatre-ho, i per revertir-ho. Continuarem a peu de carrer, a peu d’escola i a peu d’institut, per donar continuïtat a les nostres demandes fins a aconseguir que ens retornin el bé comú que ens han pres.
L’objectiu dels permisos de treball és assegurar que no es realitzi cap intervenció o activitat que pugui ocasionar accidents greus si no s’han controlat, prèviament, les condicions de la instal·lació o de l’entorn de treball.
Aquests permisos de treball són necessaris quan es realitzen treballs/operatives que impliquen un risc especial. En principi, qualsevol lloc de treball perillós hauria de requerir que per intervenir en ell, es disposés d’autorització, podent tenir el seu accés fins i tot limitat a qualsevol persona diferent de les autoritzades.
Trobem informació referent a aquest tema a la NTP 562: Sistema de gestión preventiva: autorizaciones de trabajos especiales. Es consideren treballs especials, independentment que els realitzin personal intern o extern, els que a continuació s’indiquen:
Exemples: soldadura i oxitall, emplomat, esmerilat, etc.
Exemples: treballs amb productes corrosius.
Exemple: neteja de tancs.
Exemple: Modificacions/ renovacions del sistema elèctric.
Exemple: Treballs en alçada, regulats al: REAL DECRETO 2177/2004, de 12 de noviembre, por el que se modifica el Real Decreto 1215/1997, de 18 de julio, por el que se establecen las disposiciones mínimas de seguridad y salud para la utilización por los trabajadores de los equipos de trabajo, en materia de trabajos temporales en altura. BOE nº 274 13-11-2004.
Respecte als continguts mínims que s´han de contemplar en un permís de treball:
Font d´Informació: NTP 562: Figura 2 Modelo de Autorización de Trabajo. Formulario
Com a conclusió, els treballs especials, també coneguts com a “penosos-perillosos”, són complicats i variats. Tots ells han d’anar acompanyats del seu corresponent Permís de Treball i tenir associada la seva Llista de comprovació de Seguretat (Check List) que ha de ser emplenada i signada abans de realitzar-ho. Exigeix-la sempre abans d’iniciar qualsevol tipus de treball considerat com a “penós-perillós”, t’asseguraràs no s’oblida cap mesura de seguretat, inclòs l’ús dels EPIs. Si no hi ha Llista (Check List) o no s’aplica pel motiu que sigui, comunica-ho immediatament al teu Delegat /a de Prevenció.
