Categoria: Les nostres veus

La imatge que m’evoca les vivències d’aquell 29 de maig de 1999, a Colònia, (Alemanya).

Any 1999. Veníem d’un hivern i primavera ple de mobilitzacions i accions per les mesures que aplicava el capitalisme salvatge contra la classe treballadora i la guerra desfermada contra els pobles oprimits.

 Del 18 al 20 de juny de 1999, s’havia de celebrar a Colònia (Alemanya) la cimera anual de caps d’estat (G8) dels països més industrialitzats que, units al FMI  i el BM,  dicten les polítiques monetàries, industrials i econòmiques que afecta els habitants del planeta -en aquesta cimera van acordar afegir-se les 12 grans potències econòmiques emergents passant a ser el G20-.

Amb la intenció de confluir a Colònia i fer sentir la protesta dels pobles oprimits,  diverses organitzacions antiglobalització, entre elles CGT, van unir-se per convocar el 29 de maig una Marxa contra el capitalisme i la guerra.

Barcelona es va afegir amb entusiasme a la convocatòria  organitzant autocars per als activistes de tota Catalunya que lluitaven davant els conflictes creats per l’economia capitalista, la globalització de la pobresa i la guerra.  El neoliberalisme, que ja s’havia aplicat en els anys 90 als països llatinoamericans com a assaig en l’explotació dels pobles havia arribat enfortit a l’Europa del capital per seguir aprofundint en la precarietat de les nostres vides.

1.360 quilometres per carretera ens distanciaven de la ciutat convocant i moltes hores de viatge. Després de migdia i una nit  en autocar arribarem a Colònia per participar en la Marxa, animats i amb la  força de la fraternitat i la solidaritat.

La ciutat que vam trobar estava assetjada per les forces policials dels països europeus que hi participaven en la cimera, principalment, alemanys, italians i francesos. Amb previsió  que no els desbordessin els manifestants, les autoritats alemanyes havien proveït els policies amb força material antidisturbis  i mesures de seguretat per al control i contenció de la Marxa.

Es va ser palès aviat, tant bon punt  arribarem a la ciutat van conduir els nostres autocars a aparcaments controlats des dels quals solament teníem accés al trajecte de la manifestació. Sense possibilitats de sortir-nos dels recorreguts marcat per les forces policials, els cordons formats pels policies comunitaris i les tanquetes tallaven qualsevol possibilitat de desviament de la Marxa.

Per la nostra banda vam fer sentir la nostra presència i les nostres veus; organitzats en columnes agrupades pers països d’origen vam caminar tots junt onejant les nostres banderes i cridant les consignes: contra l’atur! la precarietat! les exclusions! el racisme!, la guerra! I per les 35 hores laborals per llei!!

Tot el matí vam caminar pels carrers fortament assetjats fins que va arribar la notícia que havien aïllat de la marxa un grup, el tenien encerclat i anaven a fer detencions. En saber-ho, la indignació i protesta augmentà, ens vam asseure a terra  i vam cridar que no abandonaríem la ciutat fins que no els alliberessin.  L’advertiment que no marxaríem  deuria funcionar perquè al cap d’unes hores ens va arribar la notícia que els havien deixat lliures.

Abans que es fes fosc vam emprendre el viatge de tornada després de recuperar forces amb les poques viandes que ens quedaven i algunes que vam poder comprar al llarg del camí en petites botigues que per fer-nos costat van romandre obertes!!

El record d’aquesta Marxa Mundial adquireix valor al cap dels anys en contemplar el treball d’una fotògrafa professional  que havia captat moments històrics plens de simbologia. Aquesta n’és una mostra.

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

(Oviedo, Belmonte de Miranda, Alceu, Las Palancas).
A totes les humanes que roden pel món sense trobar acollida.

———————————–

En el tren, de tornada a Barcelona començo a llegir el llibre comprat a Oviedo “Alabanza de la aldea” i reflexiono: em van fer falta referents on trobar la meva realitat; amb el treball de recerca que he començat m’estic buscant a mi mateixa.

D’una banda  l’àvia Rafaela morí molt gran amb una llarga història de vida al darrere i de l’altre l’àvia Elvira desaparegué en acabar la guerra civil i deixà obertes moltes incògnites sobre el seu destí final. 

Penso que cada espai que vaig freqüentar en la infantesa i la joventut eren  aliens. No eren propis. No he tingut cap lloc on reposar el meu cos per buscar en calaixos i baguls aquells vestigis que m’apropessin a les meves avantpassades. Amb l’emigració elles van ser expropiades del passat i jo caigué en el pou de l’oblit caminant sense trepitjar, sense deixar empremta. Però, ara, vull recuperar les oblidades de la història; començar de nou amb els antecedents que m’han arribat a través de transmissions orals, distorsionades, potser, per la influència de creences i pressions socials. 

Als 69 anys, la mateixa edat que deuria tenir l’àvia Elvira quan va desaparèixer, neix en mi la necessitat de cercar aquells espais que ens van furtar aquells que es creuen en possessió de cossos, ments  i vides: les elits poderoses que en cada moment de la història exerceixen la violència contra el poble oprimit.
Tal vegada sigui difícil recuperar tot el fil historiogràfic. Saber d’orígens i llocs comuns de les iguals. Aquests espais humans de les persones que ens van precedir.

Podria ser que la meva filla Anna, que a través del ball treballa l’autoconeixement  en cercles de dones, estigués removent allò d’ancestral que hi ha en totes nosaltres. Amb l’etnografia corporal cercarem dins i fora per recuperar el passat que ens pertany.

I avui, quinze d’agost de 2019, en el viatge de tornada d’Astúries començo aquest escrit, amb el cor encongit per la pena de separar-me de tot el que he viscut aquests dies; agraïda per  l’afectuosa acollida i  comprensió dels nostres desitjos més íntims que han mostrat les nostres  amigues d’Alceu: Maruxina, Rosario i Joven.  I desitjo encoratjada recuperar tot el que sigui possible del passat, ara que he comprés la finalitat del meu propòsit.

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Viatge als orígens

Endinsar-me en el relat de l’àvia ELVIRA ha fet possible parlar d’ella amb l’orgull d’haver superat els misteris i secrets que em perseguien des de petita.

El meu desig és continuar amb la descoberta de més dades i lliurar-me a expressar els sentiments i emocions sense reserves; plorar amb desconsol per les notícies rebudes i connectar amb les avantpassades protagonistes de la història que ens precedeix.

L’agost de 1992  vaig decidir anar a conèixer la terra de l’origen patern. Li vaig proposar al meu company fer un viatge a Astúries, el destí del qual seria  Belmonte de Miranda i des d’allà visitaríem Quintana, Alcedo, Boinas i altres llogarets del Concejo. Una aventura de plaer i descoberta. Pel camí vam parar a Donosti per veure uns cosins i després vam seguir per la cornisa cantàbrica cap als Pics d’Europa, Covadonga i llacs d’Enol, fins endinsar-nos per les belles terres asturianes cap al Port de Somiedo. Un cop allotjats a Belmonte vam prendre els camins cap a Alceu que s’enfilen costeruts fins arribar als 550 m sobre el nivell del  mar. Un curull de pau i tranquil·litat ens omple quan contemplem l’entorn i les valls regades pel riu Pigüeña.

Arribats a Alceu deixem el cotxe i caminem entremig de les cases escampades dalt del muntijol.  A la vora del camí un home conrea un camp. Ens presentem i flueix  l’intercanvi d’informació. Recorda a José de quan eren petits; anaven a l’escola, corrien pels afores  i amb l’ajut dels gossos pasturaven el bestiar a l’esguard dels llops.  Poc a poc sentim veus que s’acosten i encuriosides s’integren a la conversa. L’emotivitat del moment es reflexa en els rostres alegres: ¿a ver que mire tu cara por si me da a alguien?

Voltem entremig de les quatre cases que hi han enfilades en els petits turons i ens senyalen la casa de l’únic ramader que queda. En ella havia servit José. Una mica més avall entrem en  la casa on van viure Celina i  Elvira. És una habitació fosca amb una forn de llenya amb el que s’escalfaven i cuinaven. Les parets de l’habitacle en desús confrontaven amb un hòrrio que s’alçava pel damunt dels nostres caps.

Ens conviden a casa seva i al davant d’un got de “sidriña” comencen a parlar sense embuts del que recordaven que es deia i es parlava, que a la fi és la història oral del poble i la seva gent:

-Elvira tuvo dos hijos. El mayor, Monolito  dicen que podia ser de Benjamin de la Josefa… Benjamín se fue  a trabajar a Madrid  de capataz de obras públicas y allí vivió… pareció ser que, en Madrid, vivió con una mujer. Ya de mayor  volvió al pueblo y cuidolo una sobrina suya, hija de su hermana Josefa.

Tot plegat va semblar-me un garbuix de fets, emocions i sentiments, difícils d’assimilar. Però, no era això el que buscava?  

D’aquesta trobada a Alceu conservo el vídeo més valuós d’aquell viatge. Ara, de bell nou,  quan torno a veure’l i escoltar-lo amb deteniment penso en cóm seguir amb la descoberta del passat.

—————-

Recordo que fa uns vint anys, en una trobada de Dones de la CGT a Madrid, vaig conèixer a la companya  Maria que viu i treballa a l’esmentada ciutat. Parlem de la coincidència del cognom, Alvarez, i la sorpresa i alegria per les dues és descobrir que havia nascut al poble de les meves avantpassades,  a Alceu.  Hem estat connectades mitjançant la xarxa de dones de CGT i, ara, en fer el relat de l’àvia Elvira l’he comentat la meva inquietud per continuar amb la recerca. En el poble encara viu la seva mare i una parenta que conserva bona memòria. Durant la setmana santa les veurà i parlarà amb elles. Espero amb delit el resultat. 

Una altra companya que és de València m’ha comentat que el seu germà està fent recerca en hospitals i cementiris d’aquella zona per trobar familiars desaparegudes en la guerra civil i la postguerra. Tinc l’esperança que la seva experiència em serveixi per saber com buscar qualsevol indici que em porti a l’Elvira.

És un treball genealògic que voldria completar aquest estiu amb un nou viatge a Astúries per intentar esbrinar en els llibres del Registre civil de Belmonte de Miranda les incoherències entre relats orals i documents escrits. De pas aprofitaré per conèixer en persona la Jesusa, treballadora del Registre que m’ha ajudat en la recerca. També serà interessant anar a l’Arxiu diocesà d’Oviedo per explorar, en els vells llibres procedents de les parròquies, els registres d’esdeveniments en la vida de les persones d’abans de 1871. Sembla ser que l’Elvira tenia un germà que va emigrar a Amèrica. 

Fins aquell agost de 1992 cap descendent de l’Elvira no havia visitat mai Belmonte ni  Alceu. L’any 2019, al cap de 80 anys de la seva desaparició , obro de nou el cor al passat amb dos objectius: seguir investigant sobre els orígens i  trobar el lloc on descansen les seves restes. 

——————————————

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Homenatge a les dones que ens van precedir

——————————————————————————————————————–

Al caliu de la convocatòria de la Vaga feminista del 8 de març de 2019, Dia de la dona treballadora, m’endinso, més i més, en la recerca de les avantpassades per consolidar la convicció i l’orgull de pertànyer a la classe obrera, treballadora  i la seva lluita  per la supervivència.

——————————————————————————————————————–

Aquest relat sorgeix dels vestigis de la vida de la meva àvia paterna, l’Elvira,  i de les avantpassades. A partir de les històries familiars contades o esgarrapades, d’aquí i allà, i de les recerques a arxius documentals i orals aniré traient el fil de l’entrellat.

Deuria tenir uns 65 anys quan li van fer l’única fotografia que conservo de l’àvia Elvira. La seva figura senzilla amaga la vitalitat i la força d’una dona que va afrontar la soledat d’un destí amarg. Vestit negre amb plecs recollits a la cintura, el cap dreçat i adornat per un petit monyo que recull els cabells a l’alçada de la coroneta. El seu rostre expressa serenor i saviesa. Una boca ferma, pròpia del caràcter reservat i misteriós que l’envolta, s’adorna d’uns llavis carnosos i afilats fins la galta que s’obren a un dissimulat somriure. Un sec profund,  fruit de l’ansietat d’una vida difícil, separen els ulls tristos i inquiets emmarcats per petites celles que cauen sobre les parpelles cansades.

Alcedo i Boinàs són dos llogarets del Concejo de Belmonte de Miranda, al bell mig d’Astúries, als quals s’accedeix des del sud  pel port de Somiedo.  D’ells prové l’origen familiar.

L’Elvira, la seva mare Celina (Celestina) i el seu avi José Álvarez Ceipo eren naturals d’Alcedo i l’àvia Francisca Fernández Fernández,  de Boinàs.

Quan la Celestina, amb vint-i-set anys, va donar a llum l’Elvira, el 18 d’abril de 1871,  el José i la Francisca eren difunts.

L’economia rural era de subsistència; treballaven al camp, portaven el bestiar a les “brañas” (espais de pastura) i les dones, a més a més, s’ocupaven de les feines pròpies del seu sexe (segons els documents de l’època).

Celina havia mort el 7 d’octubre de 1891 quan l’Elvira va donar a llum a Manuel,  el 1904, a l’Hospital Maternal del carrer Mesón de Paredes del barri de Lavapiés, de Madrid. I a José, el meu pare, el 6 de desembre de 1913, a Alcedo. 

En esclatar el cop d’estat contra el Govern  de la República, l’Elvira vivia a Madrid i tant el Manuel com el José treballaven a la Companyia internacional de vagons llits i grans expressos europeus. El sotsdirector d’aquesta companyia era de Belmonte i va donar feina a moltes persones del poble.

José tenia 22 anys quan van cridar-lo a files i s’incorporà al front del nord. L’Elvira no tenia notícies d’ell fins que va rebre la carta del Govern de la República on li comunicaven que  José estava desaparegut. La por i la desesperança van apoderar-se d’ella i per apagar la inquietud que la turmentava tots els dies feia el camí cap a l’estació amb l’esperança de veure’l arribar en algun d’aquells trens que transportaven soldats anant i venint del front. S’asseia en un banc i deixava passar les hores.

Manuel, amb 33 anys, el cridaren per incorporar-se al front en l’exèrcit de la República i com que l’Elvira es quedava sola a Madrid on vivien, va portar-la a viure amb la família de la seva esposa. Avançava la guerra i el setge sobre la ciutat per les tropes rebels obligà la companyia ferroviària, on treballava el pare de família, a traslladar-se a València. L’Elvira es va veure obligada a deixar Madrid i la possibilitat de saber del seu fill.

A València arribaven notícies del Manuel però del José continuava el neguit de la incertesa. A l’estació de tren de València, ella i altres dones amb les que va fer amistat s’asseien en el banc de l’esperança, on es feien companyia i les reconfortava veure el tragí del soldats amunt i avall. L’Elvira s’imaginava abraçant el seu fill José.

La guerra cada cop s’embruteix més amb l’avenç de les tropes franquistes. No té a prop el fills que tant estima, pels que tant ha lluitat i treballat fins l’extenuació. Està defallida!! Pensa: hem perdut la guerra, el fills i l’esperança. I l’Elvira, amb 68 anys, derrotada, es difumina en la foscor del misteri, aquella primavera de 1939. 

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries