Categoria: Editorial

Editorial

L’inici de curs ha estat tot un èxit. Tant, que ja hem assistit a una setmana de vaga de personal sanitari i, ens esperen, aquest octubre, dues jornades més de vagues al sector educatiu. De moment.

Havíem posat esperances, tot sigui dit. I el Govern i les administracions no ens han decebut. Milers de treballadores abocades a l’atur. Col·lapse monumental en molts àmbits de l’administració de l’estat que deixa amb el cul enlaire milers i milers de persones. Una cascada d’ERTO’s i ERO’s, tancaments i desmantellament industrial. Metges i mestres més explotats, més exposats. Exprimir el treball. Fer més rendible el capital.

La sanitat i l’educació, conquestes aconseguides a base de patiments, vagues i sacrificis, s’aguanten ara mateix per la dedicació i la professionalitat dels qui hi treballen. Dels qui les fan funcionar. Res no s’espera de l’Estat, més que engrunes i promeses d’una virtual gestió mínimament decent. Gel, mans, mascareta. Tots hem de posar de la nostra part. Tots ens hem de sacrificar davant l’enemic. Altre cop, com si la història es rigués de nosaltres, invisible. Altre cop, causa i justificació de l’anhelada pau social patronal.

Deia la nostra estimada Mafalda que si no fos per tots nosaltres ningú no seria res. De rabiosa actualitat aquesta afirmació, perquè si ens enfrontem sols, ja hem perdut abans de començar a batallar. És imprescindible, ara més que mai, l’organització. És més necessari que mai el poder col·lectiu, l’acció col·lectiva, única manera de frenar l’ofensiva contra el treball de que som i serem testimonis. Soles no podem. Juntes ho podem tot.

Editorial

“No volem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema”. Això deia una de les moltes pintades que hem pogut veure aquests dies. I potser seria la que millor sintetitza la situació que estem vivint la classe treballadora. El cert és que la situació actual dista molt de “normalitat” i pel que sembla no es preveuen temps millors. La classe treballadora està tornant a pagar una crisi que ha provocat la irresponsabilitat dels qui governen i prenen les decisions. No són eslògans buits. És la realitat. Veiem com empreses fan caixa amb la situació actual. Fins i tot la UGT s’ha sumat al carro de vendre fum per guanyar diners a dojo, estafant, si cal, treballadores i Seguretat Social.

Deia, també, el geògraf David Harvey quan explicava el Capital, que el sistema capitalista necessita estar en moviment constantment. No es pot aturar. Si s’aturen les transaccions, si s’atura el consum, si s’atura la producció, el sistema cau (d’aquí que les vagues siguin una eina tan poderosa). Aquest fet explica perquè, un altre cop, encara que perilli la salut de tota la població, aquest sistema no pot aturar la seva activitat. I els polítics que justifiquen i avalen aquest sistema criminal fan els malabarismes necessaris per a que això no passi.

El virus més perillós pel planeta i per la humanitat seguirà existint després de la Covid19: el capitalisme. A les nostres mans està fer-li front o resignar-nos a aguantar els cops.

Caos. Pandèmia. Reclusió social. Doctrina del shock? Vivim uns temps, si més no, complicats. La crisi del COVID-19 està colpejant la societat d’una forma virulenta i brusca que, sembla ser, ningú no s’esperava. Els Estats europeus han vist com en poc dies, les nefastes polítiques sanitàries d’anys anteriors aboquen a la societat a un carreró sense sortida on la carn de canó tornem a ser la classe treballadora.

No contents amb això, les mesures per contrarestar aquesta pandèmia estan sent del tot insuficients i, per descomptat, destinades a salvaguardar el sacrosant Capital. Aquest és el temps que ens ha tocat viure. I lluitar. Perquè, deixem-nos de romanços, en aquesta situació qui no plora no mama. Ara bé, tampoc és qüestió de practicar el “campi qui pugui”, que és la doctrina social i ideològica que hem estat mamant en aquest capitalisme salvatge. Les situacions de crisi treuen el pitjor de molta gent, sobretot d’aquells que només comptabilitzen la vida, i la mort, en funció dels beneficis. També aquestes situacions treuen el millor de la gent, i arreu afloren iniciatives de solidaritat, de suport mutu, de lluita i de comunitarisme.

Es confirma la intuïció anarquista: el capitalisme és una merda però la societat és meravellosa. L’ésser humà és extraordinari. Sempre i quan sigui capaç de foragitar el bunker que el Capital ha construït a la nostra ment. Sumem-nos a les solidàries. Odiem a la burgesia que és infecta i rapaç. Només així podrem cuidar-nos entre totes ara, i en l’avenir.

I alcem la barricada de la vida contra la mort. Que la vida és lluita i, de moment, estem vius.