Parlem amb en José Alberto Villaverde, secretari general de la CGT Administracions Públiques de Barcelona, per la convocatòria de vaga general del 28 d’octubre en el sector públic.
Per quins motius es convoca aquesta vaga general del sector públic?
El motiu principal és el RDL 14/2021, conegut com a «Icetazo», que tracta sobre la precarietat en l’Administració Pública. És un decret que profunditza més en la precarització tant de les condicions laborals de les persones que hi treballen com de la qualitat dels serveis públics. Es vol imposar el fet de no aprovar un procés selectiu s’equipari a un acomiadament procedent, sent vint dies per any treballat. Pensem en els milers de persones que porten anys i anys treballant per a l’Administració i que es poden veure al carrer amb una ínfima indemnització. A més, aquest decret no sanciona a l’Administració que és la veritable responsable que moltes treballadores es trobin en aquesta situació de precarietat per la temporalitat en els seus contractes: personal que no es fix a l’Administració, tot i portar anys en molts casos, i que poden treure la plaça que ocupa a concurs. La temporalitat estructural és una forma de precarietat, sense dubte.
La direcció de Saint-Gobain, amb el pretext de tractar l’absentisme amb el Comitè d’empresa, va convocar una reunió el passat 25 d’agost. En arribar a la reunió, els sindicats (tenen representació al Comitè UGT, CCOO i CGT) es van trobar amb la comunicació de l’empresa que tancaria la fàbrica d’Arboç.
La decisió de la multinacional, que es dedica a la producció de materials per a la construcció o subministres per a la indústria d’automoció, com és el cas de la fàbrica de la comarca del Baix Penedès on produeix vidre; estava meditada des de fa molt de temps. El 2018 va fer una gran inversió a Polònia per produir vidre per al sector de l’automòbil, on es vol endur tota la producció, i en els darrers mesos s’ha estat produint al màxim de capacitat per acumular estoc en el magatzem de Bellvei. Cal afegir que Saint-Gobain va declarar 10 milions d’euros de benefici l’any 2019 a la fàbrica de l’Arboç. A més, davant de la intenció de marxar del territori, la Generalitat va oferir pagar gairebé tot el cost d’un nou forn per mantenir la producció (l’actual forn es troba al final de la seva vida útil). Així i tot, l’empresa es negava a negociar res i es mantenia ferma en la seva decisió plena de supèrbia.
Davant d’aquesta ofensiva patronal, la plantilla va decidir mobilitzar-se en una vaga indefinida que va començar el 6 de setembre. Les 120 persones que treballen s’han unit en una mobilització admirable. No només han secundat la vaga, sinó que, a més, han aconseguit el suport de tota la comarca (amb diverses manifestacions) i la participació de treballadors d’altres rams. Fet a destacar ha estat una Assemblea de Treballadors i Treballadores compromesa i mobilitzada que no ha deixat en cap moment de pressionar el seu Comitè per mantenir viva la lluita, alhora que els hi demostrava un suport absolut. Aquesta combinació de factors mostra una acció sindical a replicar en futurs conflictes.
“en tot moment la plantilla ha pres les decisions en assemblea i ha pogut guiar al seu Comitè”
Per contrarestar la jugada de l’empresa d’acumular estoc abans de tancar, es van formar tres piquets de treballadors i treballadores, de 24 h cada dia, a les entrades del magatzem de Bellvei. Amb cotxes de la mateixa plantilla es va bloquejar tota possibilitat de fer sortir el material del magatzem. Les pressions per part del sector de l’automòbil van ser fortíssimes, ja que aquesta planta produeix tot el vidre necessaris per al sector de l’automòbil de tot l’Estat (Opel, Ford, SEAT, Peugeot, Mercedes…). També va haver-hi pressions polítiques com la notícia que es va fer ressò en la premsa de què el Lehendakari basc va pressionar al President de la Generalitat per desfer el bloqueig (ja que amenaçava seriosament la paralització de múltiples fàbriques). L’empresa va denunciar aquest fet davant dels jutjats però la jutgessa del cas va declarar que en estar el polígon sense tots els permisos en regla i que els guals no eren legals (no tenien el permís per posar-los) no es podia desallotjar per la força els piquets.
El conflicte va assolir la seva màxima intensitat quan des del Departament d’Interior, i també a instàncies de la vergonyosa actitud antiobrera del Conseller d’Empresa i Coneixement Ramón Tremosa, es va atorgar la potestat d’actuació en el polígon a la BRIMO de Sabadell. S’estava preparant un desallotjament del piquet per la força bruta, tot i la sentència judicial. Però gràcies a la mobilització de l’AT tant per xarxes socials com a peu de carrer, i el centenar de persones que van acudir en suport de la defensa de la lluita, l’empresa va haver de recular en els seus posicionaments autoritaris i va seure a negociar el diumenge 20 de setembre.
Després de més de 15 hores de negociació, es va aconseguir un acord en els termes expressats en l’AT del 18 de setembre. L’acord garanteix el 100% dels llocs de treball amb una recol·locació de tota la plantilla dins del grup de Saint-Gobain amb priorització del fet que sigui en la fàbrica de Sekurit d’Arboç o en tot cas dins de Catalunya. Per aquelles persones que no vulguin continuar treballant s’han pactat unes indemnitzacions abundants: 15.000 € per menys d’un any d’antiguitat, 30.000 € amb menys de quatre anys d’antiguitat, i 30.000 € més seixanta dies per any treballat sense límits per als qui tinguin més antiguitat. També s’inclou una garantia de deu anys d’ocupació per la planta de Sekurit.
En resum, podem valorar aquesta lluita com una victòria perquè la correlació de forces era molt desigual: 120 treballadors i treballadores contra una grandíssima multinacional, però que la plantilla ha posat contra les cordes a la mateixa empresa, ja que la paralització de tot el sector automòbil era imminent. A més, en tot moment la plantilla ha pres les decisions en assemblea i ha pogut guiar al seu Comitè (i no al revés com malauradament hem vist molts cops). Aquesta lluita ha de servir per recordar que les victòries són possibles, i que amb la unitat d’acció en la classe treballadora tot és possible.
La plantilla de la Nissan manté el pols a la multinacional i a les administracions per evitar el tancament de les factories a territori català. Després de més d’un mes de vaga indefinida, la lluita de les treballadores s’aguditza.
La plantilla de Nissan fa més d’un mes que està de vaga indefinida i amb l’objectiu d’evitar el tancament de les fàbriques a Catalunya, però també a la resta de l’Estat. La vaga va començar el passat 4 de maig a la fàbrica de Montcada i Reixac. L’empresa volia aixecar l’ERTO a una part de la plantilla per poder produir un encàrrec pendent de furgonetes Mercedes (empresa del mateix grup empresarial). La proposta de la Direcció de Nissan era que un cop realitzada aquesta comana tornaria a afectar a la totalitat de la plantilla a l’ERTO i comunicaria a l’estiu quin pla té respecte a totes les plantes que hi ha actualment a l’Estat. Ara ja sabem quin pla té: el tancament de les plantes a la província de Barcelona.
El Comitè d’Empresa en bloc ha demanat poder reunir-se amb la direcció de Nissan en diferents ocasions però quan no s’han assegut a una taula de negociació, ho han fet per no donar cap solució a la continuació de la producció o garantir els llocs de treball. Recordem que estan en joc més de 3000 llocs de treball directes i uns 22000 d’indirectes.
Per aquests motius la plantilla de Nissan va recórrer a una vaga indefinida com a mesura de pressió. Per poder resistir en una lluita que està sent llarga i dura (i es preveu mantenir-se), la vaga només es va realitzar formalment en el centre de treball de Montcada i Reixac on es produeixen la majoria de peces necessàries. L’aturada de la producció d’aquesta planta ha provocat que no es pugui produir en la resta de plantes, ja que se segueix una cadena de muntatge. Així doncs permet reduir costos de la vaga a la plantilla i poder disposar d’una Caixa de Resistència que equilibra (i democratitza) l’afectació de la vaga alhora que s’aconsegueix paralitzar totalment l’activitat empresarial. És una estratègia per poder aguantar tot el temps que faci falta. Des del 13 de maig també s’han sumat a la vaga la vintena de treballadors de la planta de Sant Andreu de la Barca que havien de produir una línia petita que abasteix de material i peces a Renault i Nissan Anglaterra.
“cal assenyalar no només la responsabilitat de la direcció de Nissan sinó també el paper de les Administracions Públiques”
El 28 de maig es va fer públic la decisió en ferm de la multinacional nipona de tancar a finals d’any les plantes que té a la província de Barcelona. Aquesta decisió s’emmarca dins d’una política global de l’aliança empresarial automobilista de Nissan-Renault-Mitsubishi. Per entendre millor aquesta decisió hem de tenir en compte que l’Estat francès té participacions en Renault o que l’Estat japonès les té en les altres dues empreses. Al seu torn, Renault té accions de Nissan, i Nissan en té de Mitsubishi. Dins d’aquesta aliança s’ha establert que per fer front a la nova crisis econòmica, el Govern francès ha posat com a condició per “rescatar” a Renault, que aquesta haurà de construir tots els cotxes, especialment els elèctrics, en el propi territori. El govern nipó, també actua de forma similar traslladant les seves fàbriques cap al Japó, la Xina i els EUA. L’Estat espanyol ha mantingut sempre una política en el sector de l’automòbil de rescatar/subvencionar les fàbriques a canvi de res, i veu ara com la falta estratègica el deixa sense possibilitat d’intervenció directa en les decisions de les multinacionals.
La plantilla de Nissan, conjuntament amb treballadors d’empreses auxiliars o de llocs de treball indirectes, ha realitzat diferents mobilitzacions per tal de visualitzar aquest gran conflicte. El 29 de maig es van fer concentracions a diferents concessionaris de Nissan en vàries ciutats metropolitanes com Barcelona, Molins de Rei o Granollers, secundades per centenars de persones. Fins i tot, davant l’entusiasme de les treballadores es va tallar l’AP-7. El 2 de juny es va fer una concentració única davant del concessionari de Renault a Esplugues del Llobregat per assenyalar també a l’aliança empresarial, còmplice del tancament de les fàbriques. Vam poder veure milers de persones com perdien la por a manifestar-se conjuntament, tot utilitzant mascaretes. També es va produir un tall de carretera a la B-23.
El 3 de juny va haver-hi una concentració de les treballadores d’Acciona davant la seu central de l’empresa multiserveis. A les plantes de Nissan hi treballen unes 500 persones subcontractades per Acciona fent tasques logístiques i d’una part del muntatge. A part dels més de 22000 llocs de treball indirectes, també hi ha centenars de treballadors que hi treballen directament a les plantes de Nissan subcontractats a través d’empreses auxiliars com també és el cas de la trentena de treballadors de Faurecia. Aquestes plantilles estan participant de les mobilitzacions perquè estan quedant en l’oblit de les patronals i els hi afecta directament el tancament.
En moltes concentracions hem vist apropar-se no només treballadors afectats (de forma directa o indirecta) sinó també altres col·lectius com va ser el cas dels taxistes que es van sumar a la marxa lenta de cotxes el 4 de juny que va col·lapsar la Diagonal de Barcelona. Hi ha hagut molta solidaritat per part de la societat civil a través de la Caixa de Resistència (ES21 0049 1944 2623 1003 0440) que es va voler visibilitzar en la concentració del piquet de la fàbrica de Montcada “La Resistance” el dissabte 6 de juny on vam poder veure milers de treballadors i treballadores. Les movilitzacions són continues i permanents, i repartides per tot el territori metropolità. Moltes xarxes de suport han fet accions per reivindicar la solidaritat amb les plantilles en lluita. El 9 de juny al vespre es va fer una manifestació per les Rambles de Barcelona que va acabar a plaça Catalunya amb la crema d’uns ords que simbolitzaven als alts directius de la multinacional.
Cal assenyalar no només la responsabilitat de la direcció de Nissan sinó també el paper de les Administracions Públiques. En última instància aquestes haurien de fer les accions i inversions necessàries per mantenir els llocs de treball, continuï o no la multinacional. Ara és urgent una decidida aposta per un canvi de model productiu que produeixi béns sostenibles i ecològics. És fonamental que els Governs siguin valents i posin en marxa un pla industrial no només per potenciar la producció de vehicles elèctrics sinó per aprofitar una intervenció/nacionalització de les fàbriques i maquinàries per desenvolupar béns necessaris, per exemple relacionats amb el transport públic o la sanitat. A més seria desitjable que tot aquest procés comptés amb la participació de les treballadores, moltes d’elles formades en feines especialitzades i amb el coneixement per afrontar aquest repte. Si va ser possible en pocs dies transformar part de les cadenes de muntatge de Nissan per fabricar respiradors durant les pitjors setmanes de la pandèmia, per què no fer-ho per una reconversió industrial ecològica i social?
La classe treballadora s’està mobilitzant, no per un tema purament econòmic (o per possibles indemnitzacions) sinó per mantenir els llocs de treball. Com ja es va fer en la dècada dels setanta, on Motor Ibèrica (empresa precedent a Nissan en les actuals plantes) va dur a terme vagues que van durar més de noranta dies, la lluita no pararà fins a aconseguir els seus objectius: un futur digne per la gent treballadora.
El Comitè d’Empresa de Nissan de les plantes de Zona Franca i Montcada (Barcelona) va convocar públicament mitjançant un comunicat a tota la plantilla per a realitzar una vaga indefinida a partir del 4 de maig. Data en la qual l’empresa pretén reprendre l’activitat de manera parcial.
Per a entendre la situació és necessari recordar les diferents mobilitzacions que la plantilla va plantejar al febrer d’enguany. Les mobilitzacions tenien per finalitat aconseguir que les diferents Administracions Públiques (Ajuntaments de Barcelona, El Prat del Llobregat o Sant Andreu de la Barca, la Generalitat de Catalunya o el Ministeri d’Indústria) donessin suport a les reivindicacions dels treballadors, i exercir així més pressió sobre la direcció de l’empresa, per a aconseguir noves adjudicacions de models a produir. Fa anys que Nissan ha anat retirant sense substitució els models a produir en les plantes (en els últims anys tenen un rendiment aproximat del 30% de la seva capacitat).
En paraules de membres de CGT Nissan “la planta de Barcelona, té experiència en el desenvolupament del vehicle elèctric, en aquests moments s’està assemblant l’eNV200, una furgoneta exclusivament elèctrica. El nostre objectiu continua sent que se’ns adjudiquin nous models, independentment de si són NISSAN, Renault, Mitsubishi (per parlar de marques de l’Aliança)”.
Aquesta lluita no sols afectarà la plantilla de Nissan (gairebé 3000 treballadors) sinó que en total afectarà gairebé a 25.000 llocs de treball indirectes d’empreses subcontractades o proveïdores de components com poden ser, entre altres, ACCIONA, LEAR, BASF, GESTAMP, SNOP o MAGNA. En les plantes de Nissan principalment es dediquen a l’assemblatge dels vehicles, per tant, totes aquelles empreses que es dediquen a la fabricació de rodes, seients, bateries, etc., com aquelles que realitzen serveis de neteja, de restauració o de manteniments externs, quedaran molt exposades. Algunes d’aquestes empreses treballen en exclusivitat per a Nissan.
“aquesta lluita no sols afectarà la plantilla de Nissan (…) afectarà gairebé a 25.000 llocs de treball indirectes d’empreses subcontractades o proveïdores”
Amb aquesta difícil situació va arribar la crisi pandèmica de la Covid-19 i l’empresa va realitzar un ERTO per força major per la falta de subministraments i per no poder garantir la salut i les condicions sanitàries recomanades pel Ministeri de Sanitat. L’afectació de l’ERTO, que té una compensació fins al 85% del salari, afecta la gairebé totalitat de la plantilla. No queden afectats alguns treballadors que han pogut fer teletreball i aquells que han continuat treballant per a desenvolupar material per a ajuda sanitària com a respiradors, bates o pantalles facials.
En ple confinament la direcció informa els sindicats de la seva decisió de reobrir parcialment les plantes el 4 de maig per a produir 1400 unitats d’una furgoneta de Mercedes i així tancar el contracte pendent que tenien. Després d’això es tornaria a l’ERTO i a la paralització de la producció. Nissan no ha proposat cap pla industrial per a garantir la continuïtat de les plantes.
Davant aquests fets el Comitè d’Empresa va sol·licitar reunir-se amb Genís Alonso, director general de Nissan Espanya, per a dimecres passat 22 d’abril i no es va presentar. Aquesta mateixa setmana, el Comitè d’Empresa va aconseguir reunir-se amb Gianluca De Ficchy, President de Nissan Europa. Desgraciadament en aquesta última reunió no es va aclarir el futur de la plantilla en lluita perquè simplement es van remetre a dir, igual que va ocórrer després de les mobilitzacions de febrer, que fins a estiu la direcció no informaria dels seus plans.
Davant tal inseguretat i veient perillar els llocs de treball de les plantes de Nissan per la falta d’un precís pla industrial, el Comitè d’Empresa ha decidit convocar una vaga indefinida a partir de 4 de maig, no sols en les esmentades plantes de Zona Franca i Montcada, sinó a la totalitat de treballadors a Catalunya incloent les plantes del Prat del Llobregat i Sant Andreu de la Barca, així com la plantilla de NDS (Nissan Distribution Service). Esperen d’aquesta forma que l’empresa rectifiqui i s’assegui a negociar amb els treballadors un futur sostenible per als seus llocs de treball.
