El 8M anem a la vaga feminista. No hi ha
polítiques feministes si no es deroguen les reformes laborals”
Aurora Pulido i Rosalia Molina. Sindicat Administració Pública Barcelona i sindicat Ensenyament Barcelona
Des de fa temps el moviment feminista i les organitzacions que ens definim feministes hem iniciat un procés per a no callar més, no callar davant del sistema patriarcal, que ens està assassinant, explotant, culpabilitzant. Ens hem aixecat ben fortes i juntes per eradicar i soscavar el Sistema patriarcal i el capitalisme que ataca fonamentalment, la dignitat de les dones. I hem dit i diem PROU.
A les 18.41h del 14 de gener la població del Camp de Tarragona patia un dels pitjors efectes que comporta viure al costat d’un complex on es produeix el 25% de tota la indústria química de l’estat espanyol (el més gran dins d’aquest territori, i 5è dins de l’àmbit europeu) i l’1% de la fabricació mundial. L’errada d’un reactor d’òxid d’etilè va provocar l’explosió de l’empresa que el fabrica, Industrias Químicas del Óxido de Etileno S.A. (IQOXE), situada a la banda sud del polígon químic del Camp de Tarragona, a la població de La Canonja. Fruit de l’accident, 3 persones van morir (2 n’eren treballadores), 8 en van quedar ferides, i multitud de veïns i veïnes es troben amb vivendes i vides afectades.
El sòl del camp… dels
conreus fèrtils a la indústria química
Corrien temps franquistes, cap a finals dels anys 60 i principis dels 70, quan es va iniciar el procés d’industrialització de la terra més rica i fèrtil del Camp de Tarragona. A la banda del sud, les empreses s’instal·larien en terrenys agrícoles molt plans i a prop del mar; a la banda nord es van ubicar a la llera del Riu Francolí.
En aquell moment, el canvi de model socioeconòmic,
geogràfic i ambiental es va percebre com un símbol de progrés. Per a la
pagesia, la venda dels terrenys va representar una entrada de diners ràpida. Primer,
s’hi van instal·lar indústries químiques, afavorint d’aquesta manera que al
1971 s’hi construís la refineria. L’expansió des d’aleshores ha estat tan gran
que ara mateix, a banda de la refineria, s’hi troben 46 indústries de producció
variada. Aquest fet provoca que l’espectre de compostos químics sigui molt més
ampli del que es pot trobar en un nucli urbà.
No van caler massa anys per adonar-se
que les promeses de progrés eren un regal enverinat que ha hipotecat els veïns
i veïnes de la zona a viure sota fums, olors i sorolls i supeditats a un model
econòmic que precisament no ha enriquit la població, sinó que l’ha fet més
vulnerable i depenent d’unes empreses poderoses que s’enriqueixen a costa de la
desprotecció de qui hi treballa i de qui hi conviu.
El
mantra de la no toxicitat…
Les persones tenim instint de
supervivència. Seria inviable viure en sensació de pànic constant i seria
insofrible pensar que la fumera que un veu quan aixeca la persiana a primera
hora del matí és la que l’acabarà matant. És bastant habitual passejar-se per
pobles de l’entorn de la petroquímica i escoltar que en realitat, a ells no els
afecta, perquè el vent bufa en direcció contrària i evita que els tòxics hi
arribin.
Aquest seria un primer factor que ha
afavorit que hagi costat molt d’esforç que les veus crítiques tinguessin
altaveu. Però no és l’únic, n’hi ha d’altres que són molt més perversos i molt
més nocius.
Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química, a més, molts dels que ocupen cadires, alhora treballen en aquestes empreses. Això fa que durant molts anys, aquests lobbies que hi són amb la finalitat d’augmentar els seus ingressos, hagin comprat el silenci i hagin fet que al Camp hi ressoni com un mantra que no cal patir pel fum que s’hi veu, que si s’hi veu, és que no és tòxic.
“Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química”
El cas és que a hores d’ara encara no se sap què s’hi respira. Les relacions clientelars entre empreses, Ajuntaments i Generalitat han impedit que es fessin les anàlisis que permetrien conèixer-ho.
Davant
la desinformació, més pressió
En els últims anys s’han produït alguns
canvis. Les veus i accions d’entitats com GEPEC,
Canonja 3 i la PlataformaCel Net han posat en qüestió el fals concepte
de nivell segur que tan s’ha volgut repetir des de tots els altaveus possibles.
La producció de documentals com La Vall
del Francolí, l’alè del Camp, de Produccions Saurines, que van poder tirar
endavant gràcies a un micromecenatge i És
a l’Aire, de Un Capricho Producciones han fet visible el contrast entre la
versió de l’administració, que assegura tenir-ho tot controlat i sota nivells
permesos, i la versió dels tècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya,
que són els qui s’han encarregat de dur a terme l’estudi de la qualitat de
l’aire del Polígon Nord. Des del Laboratori del Centre de Medi Ambient de la
UPF es posen en qüestió els paràmetres amb què treballa la Generalitat. D’entrada,
aquesta administració tan sols analitza el benzè i ignora les emissions del 1,3-butadiè,
un contaminant també carcinogen i genotòxic. I no és que no ho faci perquè no
existeixin els mitjans tècnics, al contrari, aquest compost s’està analitzant a
diari des de fa més de 12 anys en zones d’altres països que comparteixen les
mateixes característiques. No fer-ho, és una decisió política.
D’altra banda, els límits amb què
treballa la Generalitat per determinar si les emissions són contaminants i afecten
la salut de la població estan per damunt dels que marquen els criteris de
qualitat de la Unió Europea. Cal tenir en compte però, que l’afectació a la
salut hi és sempre, tant si els nivells que s’hi detecten estan per damunt, com
si estan per sota dels recomanats. També hi és quan els fums no són visibles.
L’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon
Nord, que finalment es va aconseguir gràcies a la pressió exercida per Cel Net,
s’ha realitzat en diferents fases. La primera, el 2014, va evidenciar l’alt
nivell de 1,3-butadiè que es respira a les poblacions del Morell i de Puigdelfí
i també es va detectar la presència de benzè a Constantí. Les anàlisis de 2015
i 2016 van mostrar una disminució d’aquest compost, en canvi, el 2017 va tornar
a repuntar.
Malauradament, l’aire que es respira al
Polígon Sud continua sent una incògnita. Fins ara, l’Ajuntament de Tarragona,
ha aturat tots els intents per fer-ho possible. Fins a dia d’avui, no hi ha cap
govern que hagi vetllat per tenir informada la població, forçar que les
empreses redueixin les emissions i fer prevaldre la vida dels veïns i veïnes
davant els interessos de la petroquímica.
Els
culpables i els seus còmplices
Els primers a assenyalar quan parlem de
responsables serien els que de la precarietat, tant laboral com mediambiental,
en treuen beneficis. Aquests són els empresaris, els inversors i directors
generals de les empreses que s’agrupen a l’Associació d’Empreses Químiques de
Tarragona i que de ben segur no viuen a prop del complex, doncs aquesta zona la
guarden per a la gent més empobrida.
Ara bé, això no ho poden fer sols. Per
poder mantenir-se en la impunitat requereixen d’una xarxa que els ajudi a
reforçar la falsedat que tot està sota control. Es tracta dels seus còmplices,
i per tant corresponsables del que està passant. I en aquest grup hi trobaríem
els consistoris municipals, la Generalitat, els mitjans de comunicació,
universitats, i sindicats afins al poder que signant reformes laborals
provoquen l’augment de la precarietat laboral. A través de les relacions
clientelars que s’estableixen entre ells, els lobbies químics tenen via lliure per precaritzar, contaminar i
saltar-se qualsevol normativa que els podria fer afluixar el ritme d’ingressos.
Per tal de fer justícia, cal posar en
valor la feina de mitjans independents com Porta
Enrere, que amb el periodista Rafa Marrasé al davant, ha fet que l’opacitat
existent amb tot allò relacionat amb les irregularitats que es cometen en
aquestes empreses es redueixi.
A tall d’exemple, l’elaboració de
l’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord comptava inicialment amb la
col·laboració de quatre ajuntaments, el del Morell, el de Vilallonga, el de
Perafort i el de Puigdelfí (el de La Pobla de Mafumet se’n va desmarcar per
decisió del seu alcalde). En la segona i posteriors fases només hi va
participar l’ajuntament del Morell. Les pressions que van rebre van fer que els
altres no continuessin.
Els treballadors, els més
afectats
Tenint en compte que el nivell
d’afectació pot variar depenent de diversos factors com poden ser les hores
d’exposició, la proximitat geogràfica, la climatologia, si el contacte que s’hi
ha tingut és inhalat o ingerit, etc., és deduïble que treballar en un complex
químic té conseqüències per se i per
tant és als treballadors a qui més cal protegir per minimitzar els riscos a què
estan sotmesos.
La realitat però, és ben diferent. Les legislacions
permissives, les reformes laborals que han comportat una flagrant precarització
s’han aprofitat a les químiques per reduir les seves plantilles, per augmentar
la temporalitat, a deixar-les subjectes a condicions laborals d’estrès. Quan la
lògica empresarial és fer diners a costa del que sigui, hi ha d’haver una
administració que aboqui els recursos humans necessaris per fer complir la
normativa. Això seria de mínims, tenint en compte fer només això, de ben poc
serviria, ja que les sancions estan fetes perquè les empreses, o bé les puguin
assumir, o bé les ignorin, sense que en pateixin cap conseqüència. Forçar la
inversió en formació i que aquesta sigui adequada al lloc de treball que s’ha
d’ocupar, prohibir els contractes de pràctiques, no permetre les
subcontractacions, que han demostrat ser de facto, cessions legals de
treballadors, o dit d’altra manera, mecanismes de precarització de les
condicions de treball i de salut laboral.
Malgrat es vulgui desmentir, els
accidents al complex químic no són fets aïllats. El maig del 2019 una explosió
a l’empresa Carburos Metálicos, de La Pobla de Mafumet, causava la mort d’un
treballador i 13 ferits. Aquesta empresa, tot just un any abans de l’accident
havia rebut el reconeixement de FEIQUE (Federació Empresarial de la Indústria
Química Espanyola) atorgant-li el premi especial de seguretat 2018.
Afortunadament, la sinistralitat laboral no sempre implica la pèrdua de la
vida. Els incidents són constants i variats, des de baixes per estrès laboral,
accidents, etc. Un cas flagrant que s’ha pogut demostrar gràcies a una
sentència que ha fallat a favor d’un treballador de REPSOL Petróleo S.A.
acreditant que el càncer que pateix (un limfoma funicular) va venir originat
per l’exposició als compostos químics presents a l’empresa i per tant es
tractava d’una malaltia laboral. Les traves que el treballador s’ha trobat per
acreditar la categoria d’aquesta malaltia són immesurables. L’empresa fins i
tot va intentar oferir-li diners per no haver d’anar a judici. La seva
sentència ha causat jurisprudència.
IQOXE no n’era una
excepció
La informació que es destapa arran de l’explosió
d’IQOXE posa en evidència que les irregularitats que es cometen en les empreses
químiques i que posen en risc la vida de qui hi treballa, així com la dels
veïns i veïnes, estan basades en fets reals. Les pràctiques d’aquesta empresa
són representatives de tot el que les veus crítiques alertaven sobre la
situació del complex químic.
A IQOXE hi coincidia tot: un empresari ric (entre els 200 més rics de l’estat espanyol) i precarització dels treballadors i exposició a situacions de risc. Arran de l’explosió molta més gent s’ha atrevit a parlar i s’ha pogut saber que aquesta empresa ha acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys.
Les veus
dels treballadors finalment han ressonat, i han explicat les condicions en què
els feien dur a terme la seva tasca. Un recull de declaracions recollides per
diferents mitjans durant els darrers dies ens fa un retrat del que s’hi cou. Destaquen
que a partir del 2014, amb l’entrada del grup empresarial Cristian Lay, van
augmentar les retallades, es va reduir la inversió en manteniment i en personal
qualificat. Alhora, prioritzant la producció i l’estalvi en despeses es
compraven els materials més econòmics. Els treballs de manteniment es treien a
subhasta, sempre escollint l’oferta més barata; l’increment dels acomiadaments
provocava un nivell d’estrès laboral insuportable. L’acomiadament del bomber de
planta es va poder evitar perquè la normativa no els ho va permetre.
Farts de
callar, també assenyalen els responsables: Ricardo Leal, l’amo; José Luís
Morlanes, el conseller delegat i Juan Manuel Rodríguez Prats, director.
“IQOXE havia acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys”
D’altra banda, és arran de l’accident que s’ha publicat que l’empresa havia estat sancionada fins a quatre vegades per d’Inspecció de Treball de la Generalitat. D’aquestes, tres estaven relacionades amb la salut i el medi ambient, i l’última, amb les condicions de treballs dels seus treballadors. Val a dir, que aquestes sancions es van saldar amb multes d’entre 2.000 i 8.000€, quantitats insignificants per aquest tipus de negocis.
L’empresa també ha estat assenyalada per
incompliments en matèria mediambiental, els informes d’inspecció d’aquesta
matèria que s’han fet a IQOXE els últims 6 anys, certifiquen que s’han produït
incompliments pel que fa a la contaminació atmosfèrica, funcionament de
l’activitat i residus. Aquesta informació es troba publicada a la pàgina de
medi ambient de la Generalitat. I, quines conseqüències ha tingut? Cap.
L’explosió d’IQOXE ha fet evident que ni
l’empresa ni la Generalitat treballen amb un pla de minimització de riscos. No
van sonar les alarmes, van negar la toxicitat de l’òxid d’etilè. En resum, ells
s’emporten els beneficis, nosaltres els morts. I això cal revertir-ho.
Activar l’organització,
solidaritat entre territoris
La distribució territorial que ja es va
començar a dissenyar en temps de pujolisme va atorgar a Tarragona la tasca de
producció d’energia i de recollida de residus. Els i les habitants de més avall
de Barcelona porten molts anys batallant contra els monstres que representen
les centrals nuclears, cementiris nuclears, la central elèctrica ENRON, les
centrals eòliques, el transvasament de l’Ebre, el Castor, la petroquímica, els
abocadors de Tivissa i de Ribaroja d’Ebre, la construcció Barcelona World… I
normalment, tot i que amb algunes excepcions, han batallat soles.
L’explosió d’IQOXE hauria de ser el
detonant per activar la solidaritat
entre els territoris, generar el debat necessari per respondre contundentment
davant de tanta ignomínia. La Plataforma en Defensa de l’Ebre ho va aconseguir
i ara cal tornar-hi.
Fins ara, mai cap concentració de
denúncia a la situació del complex químic havia aplegat més de 50 persones. El
dia 15, això va canviar. La gent va trencar el silenci i no va fallar a les
crides, a la Plaça de la Font se’n van ajuntar més de 3.000. Les associacions
de veïns també han reaccionat convocant una manifestació i una marxa pel dia 28
de gener. Esperem que cap temporal s’emporti les ganes de lluitar i de fer
justícia. Cal estar a l’alçada i treballar conjuntament perquè sindicats
combatius i plataformes facin que els empresaris i responsables dels lobbies sentin l’alè de lluita al seu
clatell.
La CGT de Catalunya ha experimentat un creixement, qualitatiu i quantitatiu, durant aquest any que deixem enrere, el 2019. Augment de l’afiliació, creació de nous sindicats, conflictes, vagues, victòries, i objectius aconseguits en un bon nombre de demandes que els afiliats i afiliades a la CGT han plantejat en el marc de la seva empresa. El Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya analitza aquest 2019 amb la mirada posada en els propers anys.
Aquest 2019 ha estat, sens dubte, un any molt intens pel sindicat. Hem acumulat molts conflictes guanyats de forma completa, amb l’ús de la vaga com a eina per assolir els nostres objectius. Però no només això. L’activitat de la CGT ha estat molt present i distribuïda per tot el territori, mostrant, per la via dels fets, que les cessions de la patronal no s’obtenen des de despatxos sinó amb confrontació i pressió sindical.
Hem tingut el número de noves incorporacions al sindicat més important des de que tenim registres, incrementant en més d’un 40% les que es van produir el 2018. Cada mes d’aquest 2019 les noves altes han estat més elevades que el mateix mes de l’any anterior. De la mateixa forma, la pujada global en el número d’afiliades també ha estat la més forta en, com a mínim, els darrers cinc anys.
La CGT com a alternativa a Catalunya
Aquest context favorable
consolida a la CGT com el tercer sindicat de Catalunya en número d’afiliades. El
creixement en afiliació és el pas previ a l’extensió del sindicat a les
empreses, organitzant els i les afiliades en noves seccions sindicals. Només
comparant aquest any amb fa quatre anys, hem obtingut representació a 56 empreses
més, superant en més d’un centenar de delegades el total del 2015.
A nivell social i de
gènere, la CGT ha estat on havia d’estar: Convocant vaga general coordinadament
amb el moviment feminista contra el patriarcat i les explotacions laborals. Els
actes i accions conjuntes amb col·lectius socials s’han incrementat, tot i que
no de forma homogènia a les diferents federacions.
Encara tenim molt per fer
per seguir incrementant la nostra presència, la capacitat d’organització de la
classe treballadora en una força anarcosindicalista de combat, que no només no
cedeix sinó que guanya drets i condicions concretes i tangibles. Cal seguir i
redoblar aquest 2019 que deixem enrere, per poder passar de vèncer a empreses a fer-ho
a sectors, per passar de sectors a lluites potents a nivell general. Les
persones que formem la CGT de Catalunya estem construint la base, els ciments que
faran possible una eina més contundent i més temuda pel Capital. Aquest 2020,
seguim!
El 2019 en dades
Creixem en afiliació… i creixem bé
Aquest 2019, a Catalunya,
2.650 persones han decidit organitzar-se a la CGT. Això representa un increment
del 40% respecte les persones que ho van fer el 2018 i és la dada més elevada
des de que tenim registres (obviant els processos de reunificació de fa unes
dècades).
Això ha fet que haguem
passat dels 15.636 afiliats de Gener del 2019 als 16.901 amb que tanquem aquest
any. Un increment de 1.234 afiliades, gairebé el 8% en 12 mesos, que suposa la
major pujada registrada en, com a mínim, els darrers 5 anys.
Si fem un zoom en el
gènere d’aquestes noves incorporacions veiem que les dones tenen un pes molt
important, el 48% de les altes del 2019, seguint una tendència de fa ja
bastants anys en la presència de dones en el sindicat (actualment el 39% del
total, en ascens des de fa una dècada). La proporció femenina en noves altes és
de 10 punts percentuals més per sobre de les entrades que es produïen fa cinc
anys.
Pel que fa a l’edat de les altes d’aquest 2019 els valors són molt semblants als existents a la població assalariada existent a Catalunya a data d’avui, amb una petita redistribució del menor percentatge d’entrada de joves fins a 24 anys a la CGT en els següents trams de 25 a 34 anys i de 35 a 44 on és major el pes a la CGT que la proporció per edat de la població assalariada catalana, segons IDESCAT.
Cal tenir en compte que aquest creixement del sindicat és bastant irregular en el territori i amb una certa correlació amb la presència i activitat sindical i social existent.
Més seccions sindicals, més força a les empreses
L’increment sostingut que tenim en afiliació es tradueix tard o d’hora en una major organització a les empreses, creant-se noves seccions sindicals alhora que s’enforteixen la majoria de les ja existents.
“El creixement de la CGT aquest 2019 ha estat quantitatiu i qualitatiu”
No és senzill tenir un
registre de totes les seccions que tenim actives al territori, però sí podem
mesurar quantes s’estan presentant a processos electorals, a quantes empreses i
els suports que reben de les plantilles. En aquest sentit, aquest 2019 ha estat
un any de concentració de bastantes eleccions sindicals. Si comparem amb la
foto del mateix període de fa 4 anys aquest és el resultat:
La CGT ha obtingut 112
delegats/des més que fa 4 anys, el que suposa un creixement del 14,09%. Tenint
en compte que el número de delegades en total a Catalunya ha crescut un 6,03%, això
vol dir que seguim incrementant la nostra representativitat, pas a pas, any
rere any.
Hem obtingut
representació a 56 empreses més que el 2015, un 22,09% més de presència.
Presentar candidatura a
comitès d’empresa ni és ni serà la prioritat de la CGT de Catalunya, cada
secció és autònoma per decidir la millor via per defensar els interessos dels i
les treballadores. Ara bé, aquests resultats deixen clara la tendència
expansiva del sindicat a cada cop més empreses.
2019, un any de lluites i de victòries
Sens dubte aquest any les
federacions i sindicats de la CGT de Catalunya han assolit clares victòries
contra les patronals. L’activitat ha estat, i continua sent, força intensa i a
diversos nivells. S’han desmuntat al Berguedà i Alt i Baix Camp activitats
mafioses d’empreses que feien servir a migrants com a mà d’obra esclava, les
campanyes de denúncia contra la precarietat i en defensa dels serveis públics
han estat constant. Contra el model de societat privatitzada que dibuixa la
Llei Aragonés, per la sanitat i ensenyament públic, contra
l‘infradimensionament a Correus i RENFE, ocupant institucions, presentant-nos a
la festa dels que guanyen amb el model depredador capitalista.
La CGT és un sindicat
solidari i actiu contra la repressió de l’estat, del qual forma part Generalitat
i ajuntaments que aposten per la porra com a mitjà per fer callar les protestes
socials. Però també quan toquen a un dels nostres, com l’Isaac i Jesús,
represaliats per Unísono per ser de la CGT, fent servir el criminal article de
l’acomiadament per estar malalt.
Ara bé, on l’aposta pel
conflicte s’ha demostrat com la única via que serveix per millorar condicions
ha estat en l’elevat número de vagues que han fet agenollar empreses aquest any,
aquestes en són algunes de les més important:
Gener 2019.
Vaga indefinida a Cacaolat. Al 5è dia de vaga l’empresa es veu obligada a
retirar la modificació unilateral d’horari que va imposar.
Febrer 2019.
Fàbrica de la multinacional Nestlé a Girona. Es desconvoca la segona jornada de
vaga després d’aconseguir d’importants increments de salari i condicions
socials.
Abril 2019.
Filatures Gabarró. Després de quatre dies de vaga, la plantilla assoleix tota
la plataforma reivindicativa.
Maig 2019.
Neteja urbana de Girona. Un dia abans de començar la vaga indefinida durant la
setmana de ‘Temps de flors’, l’empresa accepta totes les reivindicacions
salarials de la plantilla.
Juny 2019.
Universitat Autònoma de Barcelona. Després d’una vaga exitosa, es desconvoca
una vaga durant la selectivitat perquè la UAB es compromet a realitzar millores
salarials i de temporalitat al col·lectiu de doctorands, aplicant el reclamat
EPIF.
Octubre 2019.
Bicing Barcelona. Es desconvoca la vaga indefinida després dels importants
increments de salari i condicions socials assolits.
Octubre 2019.
Deyse, grup Clece Barcelona. Al setè dia de vaga indefinida d’aquesta empresa
de neteja es desconvoca al incrementar-se el salari en 180€ mensuals,
ampliacions de jornada i canvi a indefinit de les treballadores.
Novembre
2019. Fàbrica Stradivarius, Sallent. Es desconvoquen els tres dies de vaga
després d’acceptar l’empresa un increment de sou del 19,77%.
Novembre
2019. Vaga indefinida Iberboard, Alcover. Al quart dia de vaga l’empresa
accepta totes les reivindicacions salarials de la plantilla.
Desembre
2019. Cinemes Balanya. A 5 hores d’iniciar dos dies de vaga en els dies de
major afluència, s’assoleix un acord d’increment salarial del 7.3% des de l’1
de gener, reconeixement de plusos i tasques i creació de dies d’assumptes
propis
Comencem el 2020 com vam començar i acabar el 2019, amb la mateixa actitud, la mateixa força i l’aposta pel conflicte com l’eina per fer avançar la classe treballadora. No hi ha cap entesa, no pot haver cap entesa amb qui ens explota. Que les seves cessions siguin els passos del camí del nou món que portem als nostres cors, empresa a empresa, sector a sector, sent l’únic límit el que decidim nosaltres, lliures, organitzades i solidàries.
El divendres 6 de desembre la ciutadania i nombroses organitzacions de la societat civil tornaran a omplir els carrers en la Marxa pel Clima. És una mobilització mundial que tindrà lloc a Santiago de Xile i Madrid, després de la decisió unilateral del govern xilè de cancel·lar la COP25 i el seu posterior acolliment a Espanya. Aquestes marxes comptaran amb una veu única. Enfront de la inacció dels governs, la ciutadania s’aixeca davant l’emergència climàtica i socioecològica.