Algú va dir un dia, referint-se a les eleccions parlamentàries, que si votar servís d’alguna cosa, estaria prohibit. Aquest passat mes d’abril i aquest mes de maig, tots els ciutadans i ciutadanes de l’estat Espanyol estem cridats a les urnes, per participar d’allò que anomenen “la festa de la democràcia”. Potser vam poder comprovar com fa relativament poc com el dia que semblava que sí que servia d’alguna cosa ficar una papereta en una urna, l’estat ja es va encarregar d’enviar 10.000 policies a repartir amor i il·lusió democràtica. El cas és que, amb la cantarella d’aturar el feixisme, la democràcia parlamentària es torna a rentar la cara, torna a vestir-se de legitimitat i torna a calçar-se de funcionalitat: aneu a votar, que pobres de vosaltres, és l’única forma que hi ha d’aturar el feixisme. I sembla que, el feixisme, s’ha aturat. La democràcia funciona.
El que potser s’obvia és que és precisament aquesta democràcia la que ha permès i la que ha anat alimentant aquesta dreta xenòfoba, nacionalista, racista, masclista. Alimentant el feixisme que ara diuen aturar gràcies a la bona salut del sistema capitalista parlamentari burgés. Per nosaltres, al final, més enllà dels resultats de les eleccions, l’accent potser el posem en que és en llocs allunyats de les urnes, de la democràcia parlamentària on, precisament, es pot aturar el feixisme.
I llocs comuns en tenim molts. Com per exemple, sent al carrer el Primer de Maig, lluitant i convencent mitjançant no només el discurs sinó, sobretot, la pràctica als centres de treball, al nostre barri, i on tots aquells espais on l’autoorganització popular permet espais de llibertat i transformació. A les vagues, com les de Trefilats Gabarró, com la dels companys i companyes del Metro. Denunciant i lluitant contra els abusos com a Cedipsa, i com a tants altres llocs on antifeixistes i anticapitalistes teixim aliances que ens fan avançar a nosaltres i retrocedir a ells. Que són els de sempre. La dreta i el feixisme.
Finalment, volem també, en aquesta editorial, recordar que aquesta lluita antifeixista, aquest combat gairebé sense descans contra el capital, es queda avui una mica més orfe, al perdre dues companyes que aquest mes d’abril ens han deixat, la Carme, de Lleida i el Zapata, de Barcelona. Dos exemples. Dos exemples d’incansables lluitadores, anònimes, com tantes altres que ens deixen, també, un món més gris. Per nosaltres, mai no cauran en l’oblit. Però els hi dedicarem, tard o d’hora l’homenatge que es mereixen i que sempre haurien volgut: la victòria.
