Tomás Andino. Analista polític de centre Amèrica
Si hi ha un consens en la gran majoria de la població d’Hondures, es que Juan Orlando Hernández, el “president” que en els últims 9 anys s’ha imposat mitjançant escandalosos fraus electorals i sobre els cadàvers de més de quaranta opositors, ha de sortir del poder.
Orlando Hernández va ser quatre anys President del Congrés Nacional i sis President de la República, fins avui. Període en el qual ha domesticat la Cort Suprema de Justícia i les bancades d’oposició en el Congrés Nacional. Va ser reelegit inconstitucionalment en dues ocasions, fet que l’ha convertit en l’home més poderós des del Cop d’Estat militar de 2009 i, en els fets, compte amb el beneplàcit dels Estats Units d’Amèrica. Hem de recordar que els nord-americans tenen a Hondures fins a quatre bases militars, degut a la seva estratègia d’ubicació geogràfica.
Sota el seu mandat, Hondures ha esdevingut en un dels països més violents, corruptes i empobrits del continent americà, tant és així que desenes de milers de persones han d’exiliar anualment en “caravanes de migrants”, fugint de la misèria, violència i abusos de l’autoritat.
Però tant d’abús acabaria per passar-li factura. En 2017, Orlando Hernández va realitzar el seu frau electoral més recent i es va enfrontar contra la major insurrecció popular de les últimes dècades. Des de llavors, el poder del dictador ha anat disminuint i la única cosa que el sosté en el poder és l’incondicional suport de les Forces Armades i del govern de Donald Trump.
La bona noticia va ser que el 2019 va ser un mal any per la dictadura. Va començar amb terribles escàndols de corrupció que van comprometre a la classe política propera al governant; però el que el va convertir en especial va ser que en octubre de 2019 es va realitzar el judici de la Cort del Districte Sud de Nova York contra el germà d’Orlando Hernández, un mafiós narcotraficant que va fer fortuna amb la complicitat del govern hondureny. Actualment, el govern de Trump utilitza aquest judici per mantenir el xantatge al narco-govern hondureny a fi de que obeeixi cegament les seves directrius en política internacional i econòmica.
Per protegir al dictador, el Congrés Nacional aprovà reformes al Codi Penal i a la Llei del Tribunal Superior de Comptes que blinden als diputats i funcionaris corruptes davant de possibles acusacions. D’altra banda, el “president” acordà amb el nefast Luís Almagro, Secretari General de l’Organització d’Estats Americans (OEA), acabar amb el conveni que havia subscrit el govern hondureny amb aquest organisme regional que va donar lloc a la Missió de Suport contra la Corrupció i la Impunitat (MACCIH), una entitat de la OEA per investigar vincles de funcionaris públics amb el crim organitzat. Com a culminació, els sicaris al servei d’Orlando Hernández van provocar una onada de massacres en centres penitenciaris per “esborrar evidencies”, eliminant en un mes a 48 informants claus, testimonis o víctimes que podien incriminar al governant i la seva colla.
No obstant això, tot el narrat ha tingut l’efecte de debilitar profundament la figura “presidencial” i, per evitar el buit de poder, la cúpula militar ha donat una passa endavant per ser la última salvaguarda del Estat capitalista neoliberal i de la narco-dictadura. Això explica perquè en els últims mesos de 2019 el règim va beneficiar a la casta militar amb privilegis i prerrogatives obscenes: no només els hi han incrementat exponencialment el seu pressupost, augmentat els seus salaris, i els hi han encomanat l’administració dels boscos i de les inversions del Estat en agricultura, sinó que també han aprovat reformes al Codi Penal per eximir de responsabilitat als militars quan cometin crims de lesa humanitat. Això comporta que els militars hagin concentrat un immens poder.
Per tal d’ocultar aquesta deriva autoritària, el règim inventa distraccions polítiques, com els freqüents “Diàlegs Nacionals” o els amanyats processos electorals en els que la oposició no té possibilitats de triomfar per l’elevat nivell de manipulació dels resultats.
Per suposat, res del anterior seria possible sense el suport polític dels EUA a la narco-dictadura; un suport que va més enllà de les lloances que li dedica per la seva “gran col·laboració en el combat contra el narcotràfic”, sinó que ha passat al pla militar; des de l’any passat el govern de Trump ha instal·lat a Hondures tropes de les Forces Armades d’EUA i també s’han instal·lat tropes del Estat sionista d’Israel.
Així és l’actual Hondures, governada per una màfia narcotraficant i corrupte, envaïda per militars en tot el territori. El país més pobre del continent sud-americà requereix de la més amplia solidaritat de la resta de pobles de món, per desempallegar-se d’aquesta dictadura.
