Categoria: Reportatges

Precarietat en l’educació amb rostre de dona: una decisió política

Equip Comunicació CGT Catalunya
Cynthia Lub. Sindicat d’Ensenyament de Barcelona

Que gairebé el 40% de les treballadores de l’educació estiguin en situació de precarietat no és conseqüència de la COVID 19. La causa profunda està en el model laboral capitalista imposat des de les dècades vuitanta i noranta per les decisions polítiques dels governs.

“Retallar en educació i, concretament en els drets laborals de les treballadores de les escoles infantils municipals és una decisió política”, deia un manifest de les treballadores de l’escoles bressol que denunciava la gestió de l’Ajuntament de Barcelona.

Una més dels centenars de denúncies de les treballadores precàries de l’educació: educadores d’infantil, per a nens i nenes amb necessitats especials, educadores emocionals i totes aquelles que ni tan sols són considerades part del personal educatiu, com les monitores de temps lliure i menjador o d’extraescolars i de suport.

Però aquesta denúncia és una sentència implacable: l’arrel de la precarietat no és un virus que va fer “inevitable” aquesta situació de major explotació. Governs, central i autonòmics, ajuntaments -de partits de dretes i els del “canvi”-, ministeri i ministres d’Educació han pres durant dècades la decisió política que les pernicioses reformes laborals i les retallades en educació recaurien en la classe treballadora i que les conseqüències serien encara pitjor per als sectors precaris, altament feminitzats. Per això és que la lluita contra la precarietat en l’educació també té “rostre de dona”.

En l’última dècada s’ha retallat més de 6.000 milions d’euros, la qual cosa ha suposat la pèrdua de 22.000 docents, augment d’alumnes per aula, disminució de les inversions, retallada en els programes d’atenció a la diversitat i a les dificultats d’aprenentatge, reducció de les ajudes mitjanes rebudes pels becaris o de l’augment de les taxes acadèmiques. Això està afectant greument un començament del curs travessat per la segona ona a tota la comunitat educativa, però encara més als sectors precaris. És imprescindible la unitat de plantilla fixa, subcontractada i externalitzada per a l’organització contra totes aquestes “decisions polítiques” dels governs, amb la complicitat de les direccions dels sindicats “majoritaris”.

Model laboral del capitalisme espanyol: externalització i privatització de treballs essencials a les escoles públiques

Des dels governs de Felipe González d’ara endavant es van anar imposant diverses reformes laborals, des de 1997 moltes amb la signatura de les direccions dels grans sindicats. Aquestes van inaugurar les ETTs (Empreses de Treball Temporal), els contractes porqueria, les subcontractacions i tota la configuració del model laboral espanyol de precarietat. La reforma laboral del 2012 del PP va aprofundir i va consolidar el model de la subcontractació sense límit, determinat per la contractació a través d’empreses multiserveis (EMS) que en els centres de treballs públics es van estendre com un virus, beneficiant-se d’un gran buit legal en relació a la seva activitat, donant via lliure a salaris basats en l’SMI (Salari Mínim Interprofessional), per fora dels convenis sectorials i molt més baixos en relació als quals es podrien percebre en contractes públics i plantilla fixa. Les precàries de l’educació contractades per les EMS realitzen la seva activitat de caràcter permanent com a educadores, però sota contractes amb empreses externalitzades de servei d’àpats, hostaleria o col·lectivitats durant dècades.

Empreses com Aramark o Endemar, Paideia, Diverjoc, Cuina justa o la Pere Tarrès són les que ofereixen serveis d’educació extraescolar però també de servei d’àpats i cuina. Obtenen alts guanys dels centres públics no sols a costa de baixos salaris, sinó també de la molt mala qualitat del servei d’alimentació.

Després de la pandèmia tot ha empitjorat, “Si ens toca un nen o nena en confinament del nostre anomenat ‘grup bombolla’, no tenim ni tan sols una màscara en condicions, ni baixes mèdiques, ni PCR. I a més del nostre treball hem de netejar i desinfectar totes les taules i les cadires del menjador, mentre cuidem dels nens”, explica Alba, monitora d’una escola del Guinardó, contractada per una empresa multinacional.


Les monitores de temps lliure i menjador han estat un dels col·lectius més perjudicats, només a Catalunya, són més de 20.000 persones a les quals es van acomiadar o suspès el seu contracte amb ERTOs el mes de març i van passar a cobrar entre 200 i 300 euros, unes altres ni tan sols han cobrat des de març i altres milers sota contracte d’obra i servei ni tan sols van tenir dret a una prestació: “Per què totes aquestes suspensions que ens estan imposant, no són considerades igual que els confinaments i baixes per coronavirus? És a dir amb el 100% de salari i a càrrec de les mútues? Perquè tenim contractes precaris d’empreses privades, que ens tracten com a material descartable”, explica Alba.

“si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible”

En una situació similar es troben les educadores d’educació infantil de 0 a 3 anys de Barcelona davant les noves condicions contractuals aplicades per l’Ajuntament, que inclou la rescissió dels seus contractes en cas de tancament d’escoles a causa de la pandèmia. De fet, fins fa poques setmanes totes elles es trobaven des del mes de març en l’atur o sense prestació ni dret a ERTO. A més, “Fa 11 anys (que …) sense convocatòries d’oposicions i l’únic camí per a formar part d’aquestes sigui la bossa de substitucions que ara ens porta fins a on estem”, denuncien en un manifest.

Des del començament de curs no hi ha hagut cap mena d’augment de personal per a cobrir les necessitats de la COVID ni per part de l’administració ni molt menys de les empreses. Les precàries de l’educació no estan incloses en els protocols del departament d’educació i sanitat, no se les considera en contacte estret, malgrat compartir espais de menys de 2 metres de distància i gairebé mitja hora amb nens sense màscara en els menjadors. “Aquesta pandèmia ha maximitzat una situació de precarietat prèvia. Som treballadores de moltes edats i veus com a companyes teves van amb por de treballar perquè hi ha una desorganització total per part de l’empresa. I per als protocols del Govern central i del Govern català semblés que nosaltres som invisibles”, explica Anna, treballadora de suport escolar i extraescolars d’una altra escola del barri de Sant Andreu de Barcelona.

Essencials per a la conciliació, però no “cuiden a les que cuiden”

En el llibre Patriarcat i Capitalisme. Feminisme, classe i diversitat (C. L. Burgueño, J. L. Martínez, Akal, 2019), dediquem un capítol especial a analitzar la divisió sexual del treball sota la qual, els treballs assalariats vinculats a les cures i la reproducció, han estat històricament infravalorats pel sistema capitalista i patriarcal per a imposar major explotació, tota mena de bretxes i desigualtats. Paradoxalment, actualment aquelles tasques que sota la pandèmia es consideren de “primera línia”, els qui pateixen major explotació són els sectors essencials, altament feminitzats: neteja, sanitaris, d’educació o supermercats. Treballs que van redoblar la seva jornada laboral i estan molt exposades al contagi.

En l’educació les dones representen el 67 per cent, però només si considerem al personal sota contracte públic, ja que el sector externalitzat representa el 40 per cent del personal a les escoles i el 95 per cent són dones i la resta de treballadors masculins són majoritàriament joves. Que aquest exèrcit d’educadores són una sustentació essencial de la tan reclamada conciliació és innegable.

“Les monitores de menjador garantim que les famílies tinguin on deixar als seus fills per a menjar mentre treballen. En plena pandèmia durant l’estiu ja ens estaven dient les empreses per a la reobertura dels casals d’estiu. Clar que som essencials, però gairebé 25.000 que arribem a ser a Catalunya hem estat en ERTOs i EROs”, explica Mercè, monitora d’una escola del barri Trinitat Vella. A més, els seus precaris treballs sempre van acompanyats de tota mena de tasques de cura, com de “cangurs”, professores particulars, monitores de transport escolar, entre altres, encara que ja la gran majoria sense contracte i amb una gran inestabilitat salarial i laboral.


Ara bé, l’equació és contrària si alguna treballadora té la mala sort que el seu fill o filla acabi en confinament: no hi haurà ni permís retributiu ni baixa mèdica per a ella. Així ens ho explica Eva, monitora i educadora extraescolar de Girona: “El dia que el meu fill va haver d’estar confinat i fer-se el PCR l’empresa em va descomptar els dies sencers. És indignant que no tinguem dret a un permís retributiu com a qualsevol educadora contractada per un centre públic”.

Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible per a les treballadores, al punt de veure’s obligades en molts casos a abandonar el treball per a tornar a recloure’s en la llar. Clar que no serà tampoc una decisió de les treballadores, sinó que és part d’una altra decisió política governamental des que van retallar en Serveis Socials i l’educació de 0 a 3 anys -guarderies- són un luxe per a les famílies de la classe treballadora.

La imprescindible unitat entre empleades públiques i precaritzades de l’educació

Les més “oblidats i oblidades” venen trepitjant els carrers des de fa anys amb processos de lluita i autoorganització amb la joventut i les dones en primera línia: Les Kellys, les treballadores de serveis socials, de la neteja i cures, els MIR, sectors precaris de l’educació i la sanitat, els Riders, Amazon, Globo, Telepizza, entre molts més.

Cal prendre una altra “decisió política”: unificar les demandes dels sectors més precaris, subcontractats i altament representat per les dones i franges de la joventut, amb els reclams de les empleades públiques de l’educació. Les primeres exigeixen “N’hi ha prou de subcontractes i precarietat. Internalització és la solució!”. Les segones, exigeixen la implementació i planificació eficient de les mesures de seguretat i salut, la reducció de les ràtios, un increment de personal docent i no docent dels serveis educatius, de recursos i mitjans digitals. Sota aquesta unitat cal lluitar per una educació pública, universal, gratuïta i de qualitat.

Discursos psicodèlics del Departament d’Educació

Equip Comunicació CGT Catalunya
Federació d’Ensenyament de la CGT Catalunya

En aquesta societat delirar és ben fàcil, només cal que escoltis els discursos del Departament d’Educació que emeten els mitjans de comunicació, i creure-te’ls. Amb aquestes notícies totalment intencionades podràs crear-te un imaginari que esdevé un canvi profund i de qualitat de les polítiques educatives, tal com si t’haguessis pres al·lucinògens que et fan viatjar a un futurible ideal dins el món educatiu.

Però compte, millor que et quedi clar que els missatges que s’emeten des del departament estan dissenyats perquè pateixis una alteració de la realitat, és l’LSD de les xerrades del govern, i d’aquesta manera saber que quan s’acabi l’efecte de la droga, ens quedarà la realitat, com si fos el gat de Cheshire de la novel·la “Alícia al país de les meravelles”. Això és una advertència i una recomanació, ja que és preferible tocar de peus a terra per afrontar millor l’angoixa i la frustració de les evidències reals.

D’entrada però, pots creure que no ho vas entendre bé o que la pandèmia per la COVID19 t’ha afectat massa al cervell. En canvi, quan comparteixes la realitat dels centres amb els teus companys i companyes, te n’adones que són els polítics els que t’intenten fer ingerir aquestes píndoles fantasioses dins el teu pensament, i és amb aquests amb qui t’uneixes per encarar la perversió i depravació que pateixes com a docent que aposta per un sistema públic de qualitat.

De fet, de l’anàlisi de les polítiques educatives que ha aplicat el Departament d’Educació govern rere govern, se n’extreu una dada objectiva: les decisions que s’han pres han estat sistemàticament destinades a fer agonitzar el sistema educatiu públic en benefici dels interessos econòmics privats, fent-los prevaldre davant dels drets bàsics de la vida i de les persones.

Aquesta tendència no ha canviat en el context actual, el mantra de la COVID-19 com a oportunitat de canvis en benefici de totes s’ha anat esfumant a cada roda de premsa fins a fer-lo desaparèixer. Al principi de la pandèmia et converties en l’Alícia del país de les meravelles, entraves pel forat de l’arbre i arribaves a l’habitació on hi havia la porteta petita on treies el cap per veure les meravelles que et venien en els discursos governamentals, i bevies i menjaves pocions i pastissos màgics per poder gaudir-los.

La il·lusió feia creure que podries sortir del confinament sent petita al costat de tots els espais i mitjans que et proporcionarien, però que les promeses de contractació de professorat, i de ràtios reduïdes, permetrien fer-te gran. És clar que, quan hem trepitjat realitat i ens ha baixat l’efecte de l’al·lucinogen, ens hem adonat que, en el millor dels casos, ha acabat sent un més dels acudits absurds del personatge del barretaire.

Malauradament, ara ja podem constatar la intenció del govern de materialitzar l’obertura de centres sense abocar-hi recursos. Cal tenir molt present però, que aquesta és una decisió política, i que el Departament d’Educació tenia a les seves mans l’oportunitat de garantir el dret a l’educació de l’alumnat i de protegir la salut de la comunitat educativa prenent decisions acompanyades de recursos per minimitzar els riscos.

La crisi educativa ve de lluny
Fa molts anys que estem a peu de centre i a peu de carrer per denunciar una realitat que cada vegada empitjora més la situació de l’educació pública i de les seves treballadores. L’augment de l’horari lectiu del professorat, la manca de plantilles, el tancament de grups, el deteriorament dels edificis, la falta de recursos per a fer efectiva l’escola inclusiva, la pèrdua de condicions laborals i de democràcia els centres i la introducció d’un funcionament en clau competitiva que només fa que augmentar les desigualtats entre centres i alumnat i fer empitjorar un dels altres problemes endèmics de l’educació a Catalunya, la segregació escolar.
El confinament que es va iniciar el març passat va tenir un impacte molt greu en una educació pública ja malmesa i va agreujar aquesta crisi educativa. L’ensenyament telemàtic condicionat per la manca de recursos de personal i materials i per una manca d’instruccions clares, va provocar que la bretxa digital i de condicions sociofamiliars augmentessin encara més aquestes desigualtats.

Educació registra 95 nuevos grupos escolares confinados por covid y la cifra total se eleva a 789

Contractacions i reducció de ràtios insuficients i amb trampes
Al Departament no li han servit de res els errors comesos entre el març i el juny. Tants esforços en rodes de premsa per dir que es treballaria per baixar ràtios i trobar espais per poder fer classes reduïdes han quedat en paraules buides perquè de totes aquestes propostes, no n’ha volgut assumir el cost. I només un govern que aposta per una educació pública de ple dret, no hi escatimaria ni un recurs.

No han volgut planificar el curs en condicions.

S’hagués pogut fer diferent, s’hagués pogut tenir en compte la veu del professorat i dels sindicats, s’hagués pogut contractar el personal necessari, s’haguessin pogut buscar espais, s’hagués pogut assegurar la connectivitat de docents i d’alumnat, s’hagués pogut evitar que els centres hagin hagut de prendre la decisió d’eliminar l’educació especial i d’altres especialitats per poder fer un pla que ens permeti sobreviure aquest curs, s’haguessin pogut fer testos a mestres i professorat, especialment quan a hores d’ara ja coneixem els resultats en altres comunitats. En definitiva, des de la irrupció de la COVID el mes de març, hi ha hagut prou temps per assegurar la tan necessària educació presencial en condicions, no òptimes (això és impossible en un context de pandèmia mundial) però maximitzant la seguretat. Però una vegada més, poder no sempre va associat a voler. I el Departament, no ha volgut, i ha fet el que fa sempre, deixar-ho tot en mans de direccions, mestres, professorat i AMPAs i AFAs.

“obrir els centres sense abocar-hi recursos és una decisió política”

Això no s’acaba aquí, els personatges d”Alícia segueixen sent referents universals, i el Departament d’Educació justament ha escollit aquells que anirien en contra del que podem considerar acceptable dintre d’un servei públic. Així, també veiem com des de les instàncies educatives s’ordena tallar caps, igual que el Rei i la Reina de Cors. Tant és així, que està deixant desemparades dones embarassades que les obliguen a anar a treballar (depenent del servei territorial que hagis escollit), amb la mateixa virulència, el personal de risc que no coneix el criteri per passar d’un dia per l’altre a ser catalogat de personal vulnerable, o no, amb una total opacitat per prendre aquestes decisions. I si tens la mala sort de ser persona de risc i que no t’hagi tocat una vacant, sinó una substitució, ets un candidat a quedar-te sense feina, ja que el Departament obliga a renunciar al nomenament. També estan deixant sense nomenaments a aquelles persones que estan en quarantena per presentar símptomes de la COVID-19 o per haver-hi estat en contacte.

El deliri es converteix en malson

Des de CGT Ensenyament a l’abril ja vam exigir una reducció de les ràtios per permetre grups de 10-15 a infantil i primària i 20 a secundària amb el necessari increment proporcional de les plantilles, assegurant contractacions estables i l’adaptació d’espais suficients com a mesures imprescindibles per encarar aquest curs. Així veiem com, lluny d’escoltar-nos, el govern prohibeix les reunions de més de 10 persones i, en canvi, permet aules que superen els 25 i 30 alumnes, veiem com que no es posa d’acord en quina és la temperatura que determina marca un possible contagi, però en tot cas, deriva la decisió a una atenció primària que també ho haurà d’afrontar sense recursos addicionals.

Així mateix, des de la primera obertura de centres ja vam denunciar al Departament a Inspecció de Treball, per la manca de recursos per prevenir els riscos laborals i per la mala praxi en qüestions de seguretat i salut laboral. Creiem que la salut de les persones treballadores haurien de ser la prioritat, una salut que implica un personal docent capacitat per portar a terme les classes presencials, i donar una educació de qualitat a un alumnat que es mereix aquests recursos.

En canvi, d’un fet tan transcendent com l’obertura de centres educatius n’han fet un joc, i han obviat la priorització dels paràmetres més importants, reduir les quarantenes perquè tothom pugui treballar presencialment i d’altra banda, assumir el cost quan aquestes s’hagin de materialitzar, que serà ben aviat. Però no, en aquest cas també han decidit que el cost l’assumim les famílies.

Plantegem la mobilització per la vaga perquè els centres funcionin

Davant les conseqüències ja irreparables que es derivaran de les polítiques (no actuar també és política) del Departament d’Educació, des de CGT Ensenyament obrim el debat per prendre una decisió col·lectiva, que cada vegada s’apropa més a la necessitat de convocar una vaga educativa.

Granada. Educación suprime unidades y masifica ilegalmente las aulas. - Educación

Estem convençudes però, que la mateixa inèrcia d’indignació que portarà la incompetència del departament farà que el col·lectiu de docents vegi en la vaga i les mobilitzacions l’eina per reclamar, un cop més, la inversió adequada per garantir una educació pública de qualitat. És per tot això que demanem la immediata dimissió del conseller Bargalló i la resta del govern de la Generalitat per la seva mala praxi i la incompetència en la gestió d’aquesta pandèmia i ens reservem prendre mesures judicials més contundents en cas que el col·lectiu docent i no docent surt greument perjudicat d’aquesta mala gestió.

El preu que pagarem si no actuem és massa alt. És hora de passar a l’acció.
Mobilitzem-nos per:
• Reducció de ràtios: 10-15 a EI-PRI; 20 a Secundària.
• Increment de plantilles necessari per reduir la ràtio, atenció a la diversitat i de suport als alumnes amb NEE. TEEIs, TIS…
• Dotació de personal sanitari a cada centre.
• Substitució de les treballadores vulnerables que no es poden incorporar als centres.
• Implementar les mesures de prevenció i protecció de salut: dotació de tot el material necessari als centres (mascaretes FFP2 i pantalles facials, hidroalcohols, termòmetres).
• Increment dels recursos necessaris per part del Departament i ens locals per garantir l’aplicació dels protocols de neteja i desinfecció als centres.
• Compliment dels drets laborals per les persones substitutes, que no els hi treguin els nomenaments, i que puguin gaudir de les baixes laborals que els hi pertoca pel fet d’haver estat nomenats.

És l’hora de créixer com ho fa la protagonista de la novel·la, i plantar-li cara a uns polítics que ni tan sols davant una pandèmia mundial són capaços de ser valents i fer polítiques educatives pensant en tot el seu alumnat, és l’hora de passar a l’acció perquè el preu ja és impagable per a moltes persones, és hora de mobilitzar-nos contundentment i exigir tot allò que ens han promès, que ens ho han promès públicament perquè saben que en tenim el dret. N’estem fartes de discursos psicodèlics, volem realitats.

Recuperem l’espai comú

Equip Comunicació CGT Catalunya
Plataforma per l’Espai Comú (Sabadell)

El centre social L’Obrera (Avinguda Barberà 142, Sabadell), neix el 1r de maig de l’any 2015. Una plataforma anomenada Recuperem l’Espai Comú, formada per entitats de la ciutat, havia estat gestant el projecte durant els mesos previs. El fonament era molt clar: regalar -o retornar- a la ciutat un gran espai en el qual desenvolupar, de forma comunitària i autogestionada, activitats quotidianes, de formació i d’oci sense ànim de lucre. Donat que no existia més full de ruta que aquesta declaració d’intencions, l’edifici va ser posat a disposició del veïnat de Sabadell a través d’assemblees obertes des del primer dia.

Propietat de l’entitat bancària Cajamar (i cedida al fons voltor Haya Real Estate, filial europea del devorador mundial Cerberus), L’Obrera és un edifici de 2000 metres quadrats que havia estat abandonat i sotmès a la degradació, al mig del barri de l’Eixample, durant vuit anys.

El seu nom és un homenatge a L’Obrera, construïda a finals del segle XIX, al carrer Estrella de Sabadell, que era la seu de la Federació Obrera de Sabadell, adherida a l’AIT, i que va ser el niu de nombroses lluites socials de treballadors. Com a espai dinamitzador de la resistència de la classe treballadora contra una realitat d’explotació i d’injustícia va guanyar-se grans simpaties que el van omplir de sentit, però també va cultivar l’odi d’aquells que perdien beneficis en cada victòria sindical. Durant la vaga general de 1917 va haver de ser defensada amb barricades contra l’envestida de la Guàrdia Civil que, sobrepassada, va acabar demanant covardament l’assistència d’artilleria (sent l’únic cop a la història que s’han disparat canons dins Sabadell). L’edifici va sobreviure a aquest atac i a les divisions obreres dels anys trenta, a l’apropiació per part dels sindicats feixistes un cop perduda la guerra i a la posterior propietat municipal encara sota el franquisme. Amb l’arribada de la democràcia burgesa, la pugna per la propietat de l’edifici va suposar un seguit d’ocupacions polèmiques que va resoldre l’organisme municipal, democràticament, a cop de martell, derruint-lo sense avisar i a correcuita. Així va perdre Sabadell un dels seus referents històrics de lluita obrera i associativa, i tot el seu potencial simbòlic per catalitzar les lluites del nostre temps.

Retornant ara a L’Obrera de l’Avinguda Barberà, des de la seva ocupació i durant aquests últims cinc anys, el centre social ha esdevingut un espai ple de vida que allotja projectes de gran participació. En són exemples el Gimnàs Popular Rukeli, un gimnàs d’arts marcials construït pels mateixos participants, en el qual entrenadors sense ànim de lucre ofereixen classes diàries de boxa, kick boxing, muay thai, grappling, MMA, judo i kung fu. En un món on la violència i l’individualisme són el pa de cada dia, alternatives d’esports de contacte en un espai de respecte i de construcció col·lectiva són fonamentals.

“La primera batalla contra l’imperi està en el dia a dia”

Un altre exemple seria La Madrasseta, escola gratuïta d’idiomes i repàs escolar que implica moltíssims professors i alumnes que, a part de gaudir d’un servei fonamental al qual molta gent no pot accedir econòmicament, descobreixen relacions d’aprenentatge mutu i de solidaritat.

Altres projectes serien La Sobirana, una xarxa d’autogestió d’aliments malbaratats per les grans superfícies i d’intercanvi de roba, que fuig de la caritat i que aposta per l’organització horitzontal; una coral popular; una agenda setmanal d’esdeveniments culturals gratuïts amb bar els divendres; així com la possibilitat d’espais per reunir-se i desenvolupar activitats a totes les entitats i persones a títol individual que ho sol·licitin.

l'Obrera | Ràdio Sabadell

Més enllà d’aquests projectes concrets, un altre punt fort de L’Obrera consisteix en els vasos comunicants que s’estableixen entre les diverses activitats i més enllà. A part de conviure-hi persones de diferents edats i gèneres, procedències geogràfiques o orientacions polítiques que no es trobarien de cap altra forma, allò que comença com les simples ganes d’aprendre boxa pot acabar convertint-se en oferir classes d’anglès com a professor a La Madrasseta, o col·laborant amb la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi o el Sindicat de Llogateres.
Des dels seus inicis, la voluntat de L’Obrera estava clarament relacionada amb transcendir l’anterior concepció dels centres socials okupats com a espais patrimoni de reduïts grups de joves per dur a terme festes o reunions, sovint autodenominats com a avantguarda però amb una qüestionable incidència en la transformació social positiva.

Així doncs, L’Obrera se situa més enllà de la propaganda amb proclames ideològiques ultraradicals, de les performances i de les conspiracions militants. Però també dels tempos organitzatius ràpids, mediàtics i disruptius que implica la política entesa com a maquinària electoral. L’Obrera explora altres lògiques, creant a poc a poc i amb grans dosis de paciència i feina modesta, alternatives reals de vida quotidiana, que capaciten per ser més lliures, autònomes i democràtiques a les persones que hi participen. En aquest sentit, el respecte, la fraternitat i les decisions col·lectives són imprescindibles.

El projecte, viscut des de dins, també mostra els límits de la teoria d’avantguardes. Venim d’una època de gran atomització social i les persones no tenen costums comunitaris ni organitzatius. Quan eixamplar la participació, acceptant a gent de tota mena i sense filtres ideològics a priori, educant a poc a poc i pacientment en pràctiques més democràtiques, no és una prioritat, s’acaben creant petits nuclis ultramilitants i saturats de tasques que acaben experimentant un gran cansament i desil·lusió.

Al capdavall, té poc sentit crear un centre social complex, que ofereix gran quantitat d’activitats i possibilitats, si tota la feina és assumida sempre per les mateixes, poques i saturades persones. Això no és la creació d’una alternativa real.

Actualment, L’Obrera està lliurant la batalla contra el seu desallotjament sense renunciar a cap front. Cajamar, tot i les pressions i invitacions al diàleg, aposta sempre a la carta de guanyar per la via judicial, ja que, tot i l’abandonament de la seva propietat durant molts anys, són ells qui posseeixen el títol i dret d’especulació legals. La situació de L’Obrera, pròxima al centre de Sabadell i entre tres de les artèries viàries principals de la ciutat, resulta molt llaminera per als plans econòmics del mercat immobiliari. Un solar valuós on poder construir un nou bloc de pisos, i una bona quantitat en beneficis, en una ciutat que condemna a les seves joves a cercar sota les pedres un lloguer que, com a mínim, puguin pagar entre unes quantes, per abusiu que sigui.

Papers de Versàlia - Lectura poética de Papers de Versàlia en el CSA L' Obrera de Sabadell.

D’una banda tenim el capital privat internacional reclamant el que considera seu per força de llei, per l’altra, tenim la comunitat veïnal defensant els espais on arrela i es nodreix. Així es va exposar davant la jutgessa, argumentant que la causa contra L’Obrera anava més enllà de decidir qui posseeix legalment l’espai. Desnonar L’Obrera suposaria destruir un dels pocs espais de vida popular que existeixen al sud de Sabadell.

“d’una banda tenim el capital privat internacional, per l’altra, la comunitat veïnal defensant els espais on arrela i es nodreix”

Sorprenentment els arguments a favor del fet col·lectiu i autogestionat no van entendrir la postura de les representants del poder judicial; dura lex, sed lex. Aquest fet, sumat a la total impotència institucional per salvar L’Obrera (tant pel que fa als partits de dretes com d’esquerres), fa que l’única possibilitat de conservar el centre social passi per l’organització popular i la creació d’un teixit de vincles sòlids entre el veïnat.

Esplais i caus, colles de cultura popular, grups musicals, grups de lectura, unions excursionistes, escoles populars, equips d’esport, etc. Avui en dia encara mantenim, de forma més o menys subterrània, estructures d’activitat més enllà del consumisme, ja que aquella joventut que omplia els ateneus en el passat encara persisteix i en té necessitat.

Però aquestes opcions associatives existeixen de forma desconnectada, aïllada, com és norma en aquesta època líquida i atomitzada. Manca l’entorn d’intercanvi, de contacte, on es forgen les complicitats. L’espai on del “molts” neix el “nosaltres”. L’espai comú.

És en aquesta conjuntura que neix la nova plataforma de Sabadell “Recuperem l’espai comú”. La problemàtica de la manca d’espais comunitaris que encarna L’Obrera no és un cas aïllat, sinó que es tracta d’una constant a les nostres ciutats. Com bé va dir el regidor Carles Rossinyol del Partit Demòcrata Català al Ple de l’Ajuntament del juliol de 2018, on es va aprovar una moció simbòlica contra el desallotjament de L’Obrera: “hi ha moltes entitats que necessiten locals i no es dediquen a okupar. Hi ha cua”.

Així doncs, la llarga cua d’entitats que esperen des de fa anys l’assignació d’un local municipal, sumada a les problemàtiques d’espai o de les condicions de locals municipals ja assignats, i sumada a la impossibilitat de pagar els desorbitats lloguers per part de les entitats sense ànim de lucre, genera a Sabadell una pila de necessitats no resoltes. Mentrestant, però, les grans empreses, els bancs i els fons voltor campen tranquil·lament devorant tot allò que poden.
El passat 2 de novembre vam celebrar la primera assemblea d’aquesta futura plataforma, a la qual van assistir 40 persones i 18 entitats de la ciutat, i van projectar-se els primers eixos de treball. Recuperar l’espai comú demana organització, convèncer a les persones treballadores, al veïnat, a la gent qualsevol, que val la pena defensar la possibilitat de comunitats democràtiques abans que les seves vides es converteixin en un desèrtic anar i tornar entre una feina precària, un oci estèril i consumista i les dificultats per pagar un habitatge.

Cal també que les organitzacions populars ja consolidades, les que basen la seva activitat en la defensa dels seus interessos, s’afegeixin i facin seva la lluita pels espais comuns, que no és altra lluita que la de recuperar allò que ja era nostre i vam perdre en mans del mercantilisme. Què ha passat amb aquells vells ateneus populars que oferien teatre, lectura i formació contra els locals d’alcohol, apostes i degradació a la joventut obrera? Destruïts i confiscats pel capitalisme armat, que imposa un oci que no només és consumisme, també és proselitisme ideològic.

La primera batalla contra l’imperi està en el dia a dia, en confrontar la constant i pesada cascada d’ideologia que aboca el poder sobre la població i en l’apropiació amb sentit de la vida quotidiana. Per tant, el dia a dia, i l’espai on es desenvolupa, és l’escenari principal on es prepara qualsevol futura lluita, on es decideix l’afiliació de cada persona a un corpus o altre d’idees i pràctiques. Ras i curt, cal ser-hi perquè se’ns escolti i per operar canvis reals i sòlids en les nostres vides.

Actualment la quarantena ha obligat a paralitzar l’activitat normal de l’Obrera, però la lluita per una societat diferent segueix viva. L’Obrera participa en les xarxes de suport mutu de la ciutat, i col·labora amb CGT Sabadell en el manteniment d’un Punt d’Informació Laboral a distància; aportant així el seu gra de sorra en la tasca de no deixar a cap persona enrere.
Qui segur no ha quedat paralitzat és el capital, que sempre viu davant l’oportunitat d’aprofitar les desgràcies. El passat 4 de maig Cajamar va enviar un parell d’operaris per tal de, aprofitant la quarantena, canviar els panys de les portes. Un intent de desallotjament encobert com ja hem vist en altres casos, però que en el nostre cas va ser frustrat per la intervenció de diverses veïnes.

Enllaços d’interès:

Dossier L’Obrera VS Cajamar: https://issuu.com/lobrerasabadell/docs/4_5938287852931514927

El ple, contra el desallotjament del centre social L’Obrera:
https://www.isabadell.cat/sabadell/politica/ple-municipal/el-ple-de-sabadell-contra-el-desallotjament-de-lobrera/

Apuntes desde nuestra trinchera:
https://marxismocritico.com/2018/03/05/apuntes-desde-nuestra-trinchera/

Gimnàs popular Rukeli: lents treballadors de tots els dies:
https://catarsimagazin.cat/gimnas-popular-rukeli-lents-treballadors-de-tots-els-dies/

Entrevista “L’Obrera, lucha vecinal y autogestión en Sabadell”:
https://www.youtube.com/watch?v=mRNoO4vz2co&feature=youtu.be&fbclid=IwAR0JN_21LYZSpJK5tkNBrb2WZcHObwTcKiGC8-2BYZoMlBQJgHHh3ih6PLo

Documental:

Coronavirus: calen respostes a la desocupació i les desigualtats socials

Equip Comunicació CGT Catalunya

Moisés Rial. Activitats Diverses CGT Sallent

Els efectes socials, laborals, econòmics, de model de societat i milers de pèrdues humanes que ens impacta la pandèmia del COVID-19, conegut com a coronavirus, obre en canal les costures del mal anomenat estat del benestar.

Els efectes socials, laborals, econòmics, de model de societat i milers de pèrdues humanes que ens impacta la pandèmia del COVID-19, conegut com a coronavirus, obre en canal les costures del mal anomenat estat del benestar, que en època de necessitats vitals de salut pública, d’habitatge, d’alimentació i el sociosanitari, esdevé cabdal, com ho demostra les reivindicacions des de balcons a barris, pobles i ciutats en aplaudiments als qui estan defensant i salvant vides en els serveis bàsics essencials, com són els i les treballadores sanitaris, de residències, d’emergències, de la neteja, de comerç d’alimentació, de treball domèstic, de transport, educadors i treballadors socials, personal laboral i funcionaris de justícia, TGSS, Hisenda, SOC, etc. en serveis essencials.

Alhora milions de persones inclosos en els ERTOs presentats, que a Catalunya del 15 de març al 24 d´abril de 2020 pujaven a 93.967 expedients presentats, amb 688.452 persones afectades, 96 de força major, afectant 86,6% dels treballadors, a més que el 97% d’ERTOs són aprovats pel Dept. Treball. L’afectació d’ERTOs és:

• Serveis: 76.748 expedients. 491.373 persones afectades
• Indústria: 7.779 expedients. 131.957 persones afectades
• Construcció: 7.575 expedients. 44.582 persones afectades
• Agricultura: 682 expedients. 3.905 persones afectades
• Sense Especificar: 1.183 expedients. 16.235 persones afectades

Per sectors econòmics:
• Serveis de Menjar i begudes: 18.890 expedients. 107.717 persones afectades
• Comerç detall expedients. Vehicles de motor: 12.440 expedients. 55.643 persones afectades
• Altres activitats de serveis personals: 6.814 epedients. 18.416 persones afectades

I les comarques amb més ERTOs:
• Barcelonès: 31.034 expedients. 234.568 persones afectades
• Vallès Occidental: 10.039 expedients. 87.879 persones afectades
• Baix Llobregat: 8.812 expedients. 93.128 persones afectades

I la segona onada serà els que es converteixin en ERO d’extinció als jutjats mercantils, que comencen a presentar-se i acomiadaran a milers de treballador i treballadores.

Es vol fomentar la precarietat, l’autoexplotació dels autònoms forçats a ser-ho per empreses, la pèrdua salarial de la classe treballadora regulada, que s’afegiran a l’atur inscrit (10,45% al 4rt trimestre 2019 a Catalunya i 13,78% a l’Estat espanyol, segons l’IDESCAT). I misèria per les 2 milions de persones a l’economia submergida estatal (21% del PIB).

Quedem-nos a la retina amb què sobreviurà de la classe treballadora, amb les dades actuals a Catalunya i l’Estat espanyol, per àmbits laborals i percentatge del conjunt de la població ocupada a la fi del 2019 segons l’EPA:

– Indústria: 610.500 treballadors (17,6%) / 2.763.700 treballadors (13,8%)
– Construcció: 205.900 treballadors (5,9%) / 1.283.900 treballadors (6,4%)
– Serveis: 2.620.000 treballadors (75,1%) / 15.125.400 treballadors (75,8%)
– Cultura: 177.800 treballadors (5,1%) / 777.900 treballadors (3,9%)
– TIC: 114.300 treballadors (3,3%) / 566.100 treballadors (2,8%)
– Sector Turístic: 471.300 treballadors (13,6%) / 2.677.400 treballadors (13,4%)

Població ocupada: 3.478.100 treballadors / 19.966.900 treballadors (4rt trimestre 2019 EPA)
Atur enregistrat: 417.047 persones a l’atur a Catalunya a març 2020 (218.444 persones són majors de quaranta-cinc anys). Són 233.294 dones i 183.753 homes registrats a l’atur el març del 2020.
Consten 1.740.675 homes i 1.563.890 dones d’un total de 3.277.565 persones cotitzants a la Seguretat Social a Catalunya.
El mateix Banc d’Espanya preveu passar de 9,5 a 12 milions de persones sota el llindar de la pobresa a escala estatal.

“conscients, empoderats i mobilitzats, els treballadors i treballadores, si ens hi posem, ens en sortirem del virus neoliberal”

Aviat veurem el nou panorama de reconversió econòmica i destrucció de llocs de treball, que segons previsions de l’OIT, la desocupació pujaria 25 milions de persones a escala mundial -quan la crisi del 2008 va provocar 22 milions de desocupats-, amb els efectes d’increment de les desigualtats socials i abocar a milions de persones a la pobresa extrema. Cal donar respostes d’empoderament social i sindical, d’autogestió i ajuda mútua, que s’impulsen a barris, pobles i ciutats.

En el model capitalista actual en fallida i crisi sistèmica, amb problemàtiques estructurals de desigualtats de renda extremes i accés a drets socials bàsics, amb crisi mediambiental, i emparats amb la retallada de drets fonamentals, amb l’ocupació policial i militar als carrers, auguren un augment de la conflictivitat social i sindicals, després del confinament, que creixerà proporcionalment al nombre de damnificats per les desigualtats. La força del treball assalariat té nous reptes per defensar els drets consolidats i que la crisi socioeconòmica de la globalització, aguditzada per l’actual pandèmia del coronavirus i les que puguin vindre en el futur, no la paguin els de sempre, amb noves retallades laborals i de drets.

En les desigualtats socials els efectes de no rebre ingressos, que el CIS reconeix que el 53,4% de la població no arriba a fi de mes i on només el 4,3% té capacitat d’estalvi, crea endeutament amb la banca per rebuts impagats de béns bàsics com llum, aigua o gas, el que farà augmentar la pobresa energètica i aviat alimentària, com els decomisos de supermercats per gana a Itàlia.

El confinament sanitari ens porta a l’allunyament social, augment de la violència masclista i maltractes físics i psíquics a menors. La desigualtat expressada en milions de famílies sense material escolar, ordinadors i accés a internet a joves. Ens cal garantir el dret universal d’accés a la xarxa d’internet que no aguditzi fractura social. La universalització de beques menjador esdevé clau per evitar la pobresa alimentària infantil a famílies en exclusió social.

La pobresa estructural es reverteix de forma ràpida amb una Renda Bàsica Universal a tota persona empadronada, vinculat a un compte corrent i que via transferència rebés renda per viure en l’àmbit personal i familiar per sortir de l’atzucac. Caldria anar acompanyat el reconeixement dels drets de ciutadania de les persones que conviuen i esperen regularització com ja han fet a Portugal. La fi de la bombolla de pisos turístics obre a més accés a l’habitatge de lloguer però cal regular preus, la durada contractes, la suspensió d’hipoteques, com proposen els col·lectius de llogaters i les PAH.

Tot plegat, si hi ha voluntat política es podria finançar socialitzant les rendes del capital i beneficis de les empreses de l’IBEX, la nacionalització d’empreses estratègiques, la recuperació de l’evasió a paradisos fiscals, per dotar de prestacions econòmiques que eliminin les desigualtats amb drets subjectius i econòmics reals.

El repte és derogar la llei mordassa i la geolocalització pel control social, la limitació de drets fonamentals, derogar les reformes laborals i l’article 135 de C.E. aprovat pel PP i PSOE del pagament del deute- abans que la inversió social- imposat per Troika de la UE, i poder enfortir el sector públic i derogar privatitzacions i subcontractacions de sectors socials bàsics com la sanitat, els serveis socials, l’educació, i evitar uns nous Pactes de la Moncloa com els de 1977, per deixar-ho tot «atado y bien atado» al servei del capital.
Conscients, empoderats i mobilitzats, els treballadors/es, si ens hi posem, ens en sortirem del virus neoliberal.

COVID-19: Una crisi amb biaix de classe

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya

L’expansió de la pandèmia del COVID-19 segueix accelerant-se dia a dia. Desenes de milers de persones s’han contagiat a tot l’Estat. Una xifra que sabem que no reflecteix la realitat ja que no es fa el test a la majoria de les persones que presenten símptomes que no són greus. En el moment de tancar aquesta edició les dades oficials ens parlen de 65.719 infectats i 5.138 morts a tot l’estat, sent d’aquests 14.263 infectats i 1.070 morts a Catalunya. Ja hem superat el sostre psicològic d’haver superat a la Xina en defuncions. I les dades no paren d’augmentar.

Però la situació dramàtica no acaba només amb aquesta crisi sanitària que està portant a milers de persones a la mort. Aquesta crisi està repercutint de forma molt dura sobre la classe treballadora. És una crisi que té un biaix de classe molt clar i que, amb tota seguretat, condicionarà els propers anys de les nostres vides. No cal oblidar que el referent més proper que tenim és la crisi financera i econòmica que esclatà el 2008. I tots i totes sabem qui l’ha acabat pagant.

Aquest biaix de classe s’expressa en diferents aspectes. El primer i més clar pels efectes que està tenint sobre el treball. Estem veient com cada dia augmenten els acomiadaments, els ERTOs, els EROs… com obliguen a la gent a agafar vacances obligades sota l’amenaça de l’acomiadament, etc. sumat a les irregularitats patronals que dia a dia denuncien els i les treballadores. Òbviament, les reformes laborals que han generat un escenari on el treball és molt més insegur, han abonat el camp per a que la indefensió de la classe treballadora sigui el pa de cada dia i s’agreugi en moments com aquest.

Les declaracions de Foment de Treball en les que sol·licitava al govern mesures excepcionals (i ràpides) per facilitar els acomiadaments ens pot donar una idea de per on van els trets en la gestió d’aquesta crisi vírica que s’ha convertit en una crisi econòmica. Les pressions al govern per part de l’empresariat, sens dubte, estan determinant la postura d’aquest, caracteritzada per la inacció, les mesures a mitges tintes, i la preponderància de salvaguardar el Capital per sobre de les vides humanes.

El segon aspecte en que s’expressa aquest biaix de classe és que la pandèmia afecta, de forma molt més crua, a la classe treballadora i, concretament, als sectors més precaritzats d’aquesta. Les mesures de confinament, que s’estan presentant com totalment insuficients, s’estan basant en que una part de la població, la més vulnerable econòmicament, continua havent d’anar a treballar, sovint en sectors no essencials i innecessaris per combatre la pandèmia. Treballadors de Glovo obligats a repartir, sectors industrials o de serveis continuen a tota màquina, obligant a milers de persones a agafar transports públics amb el risc de contagi que suposa aquesta exposició.

“l’única sortida a l’atzucac en que ens trobem és precisament el contrari: la transferència dels recursos privats a allò públic, a la col·lectivitat”

Però tampoc podem oblidar que la situació de la sanitat pública es troba pràcticament convalescent després de les diferents onades retalladores durant els anys precedents. Mostra d’això són totes les veus de sanitaris i sanitàries que denuncien la falta de recursos, la falta de mesures de prevenció (en aquest número del Catalunya en tenim uns quants exemples). Aquesta falta de mitjans esta sent suplerta per l’esforç dels treballadors i treballadores de la sanitat pública. Torns interminables, pressió psicològica, un elevat risc de contagi degut a l’exposició constant a virus, etc. I mentrestant, la sanitat privada controla, encara, el 41,6% del total dels hospitals de l’Estat espanyol. En aquest sentit, la situació a Catalunya no és millor: un 70,5% dels hospitals són de titularitat privada, el 42,3% d’aquests amb ànim de lucre, deixant un escàs 26,8% d’hospitals de titularitat pública, com ho demostra el Catàleg Nacional d’Hospitals 2019 del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social.

La prioritat en aquest cas hauria de ser salvar la vida de les persones, i salvaguardar les vides de milions de persones que, d’una manera o d’una altra, estan veient els seus ingressos reduir-se, amb una perspectiva de futur gens encoratjadora.

Pla de xoc

En aquest sentit, la solidaritat no ha trigat en sorgir. És cert que en moments de crisi tot s’accelera, i en un escenari com el que estem vivint, on tot és nou, les iniciatives solidàries afloren arreu per intentar parar el cop, el cop del COVID-19 i el cop econòmic a que ens estem veient exposades la classe treballadora. De fet, podem comptar: en el moment del tancament d’aquesta edició, només a Catalunya, hi ha presentats 58.843 ERTOs que afecten a un total de 459.182 treballadores.

Les organitzacions empresarials, els sindicats majoritaris i els grans lobbies han elaborat ja el seu pla de xoc particular. Les mesures del govern van encaminades a aquest escenari: flexibilització dels Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTOs), mesures de suport a l’activitat econòmica per garantir la seva liquiditat, etc. Però en aquest cas, i tal com assenyala Yasmine Khris (a la secció d’internacional), el que ens van vendre com l’única forma d’estabilitat ens ho estan venent ara com l’única forma de combatre la pandèmia. I és curiós perquè, a més, Yasmine, assenyala que, efectivament, tot allò que la Troika demanava com a imprescindible, ara s’està evidenciant com a inoperant.

La patronal catalana i la del País Valencià presentaven a l’inici de la pandèmia una sèrie de mesures –a les quals ha donat suport, no ho oblidem, CCOO i UGT– dirigides a evitar la pèrdua de capital per part de les empreses. La majoria de les demandes, tal com apuntava la Directa fa uns dies, destinades a que el govern espanyol apliqui línies de finançament amb tipus d’interès zero, exempcions o ajornaments graduals sense interessos del pagament dels impostos i de les cotitzacions socials o incentivar les inversions per “minimitzar el màxim possible” els efectes de la crisi a les empreses. Doncs bé, sembla que, com sempre, les pèrdues econòmiques es socialitzen (atents a que les cotitzacions a la seguretat social dels i les treballadores no acabi corrent a càrrec de l’Estat, és a dir, a càrrec nostre) mentre que els beneficis continuen anant a parar a uns pocs. Als de sempre.

Però paral·lelament, ha sorgit també, de la població autoorganitzada, un paquet de mesures alternatiu, un Pla de Xoc que res té a veure amb el que proposa el Capital i l’Estat, on la CGT hi tenim un paper a desenvolupar. La filosofia que hi ha darrere aquest pla de xoc l’expressava molt bé la CGT de Catalunya fa uns dies: “que el Coronavirus no sigui la coartada per a una nova retallada de drets i una transferència de recursos públics a les empreses privades” perquè, al cap i a la fi, l’única sortida a l’atzucac en que ens trobem és precisament el contrari: la transferència dels recursos privats a allò públic, a la col·lectivitat.

Aquest Pla de Xoc passaria per, al contrari de les mesures preses pel govern, enfortir la sanitat pública, protegir les treballadores dels serveis essencials, paralitzar tota activitat econòmica no essencial, prohibir els acomiadaments i introduir una renda bàsica universal i incondicional, suspendre el pagament de lloguers, hipoteques i subministraments bàsics per la població, destinar recursos per prevenir la violència masclista que en aquests dies de quarantena pot generar autèntics estralls, l’alliberament de persones preses majors de 60 anys o amb patologies greus i el tancament dels CIEs i la fi de les deportacions.

El sindicat com a antídot

Nosaltres, militants de la CGT de Catalunya en nuclis, seccions, sindicats, federacions no hem de, i no podem, restar passives a tota aquesta dinàmica que s’està generant. És més, hem de ser conscients que som el tercer sindicat de Catalunya i, si ens ho mirem bé, el primer sindicat que actua com a sindicat, i no com a una extensió i una crossa de la classe empresarial i del govern.

El confinament en que ens estem veient aquests dies no ha d’aturar la nostra tasca sindical, és més, ha de servir per fer-ne més. Hem rebut milers de consultes d’afiliats i no afiliats, ens hem vist immersos de sobte en una realitat en la que hem hagut de fer front a tot tipus d’abusos patronals, ens hem vist en la tessitura d’haver de defensar la nostra salut i la dels nostres companys a carteries, a fàbriques, a supermercats, a consultories, a hospitals, a tot arreu. Hem editat centenars de fulls informatius amb l’objectiu de promoure l’autodefensa laboral. Hem denunciat públicament aquests abusos, hem destapat tripijocs de caps i sindicats grocs, hem aturat ERTOs… Hem fet el que ha de fer un sindicat. Ni més ni menys. I això queda. Es percep. Molta gent ha vingut a trucar a la porta del sindicat a demanar ajuda i han vist clarament que la CGT, a diferència d’altres, som un sindicat de i per la classe treballadora. Que estem quan hem d’estar i on hem d’estar. 

Amb les cartes que ens ha tocat jugar, hem jugat i estem jugant de la millor manera que sabem. Però cal no abaixar la guàrdia, perquè vindran temps més difícils, i tot apunta a que un altre cop el conflicte entre Capital i Treball es tornarà més cru, més visible, i més violent. I hem d’estar preparades i preparats per fer-hi front. Així doncs, cap on caminar enmig de la tempesta? Quin és el recorregut a fer? En un escenari nou, on tot canvia d’un dia per l’altre, què fer?

“la sortida social i col·lectiva a la crisi del COVID-19 passarà pels treballadors i treballadores, que som qui dia a dia fem funcionar el món”

Posar la vida al centre

Potser és en aquests temps on hem d’aprendre més de les lliçons que el feminisme ens està donant durant els últims anys. La lluita contra el COVID-19, tot i les metàfores i la parafernàlia bel·licista dels discursos oficials, vindrà de la mà precisament de les cures, en tota la seva dimensió, però sobretot, de l’imperatiu feminista: Posar la vida al centre.

Ara més que mai és imperiós posar tota l’activitat de la nostra societat al servei de les persones. Al servei de la vida, i no dels diners. Per fer-ho, cal una intervenció pública immediata de tota l’activitat econòmica privada i enfortir també el teixit de l’economia social, de les cooperatives reals. És imprescindible que orientem tota l’activitat cap a l’esforç col·lectiu per combatre l’expansió del COVID-19. I per poder fer això, hem de prescindir i deixar de banda els interessos capitalistes que no cerquen altra cosa que obtenir rèdits de les seves empreses, encara que això suposi uns quants o molts milers de morts. Unes morts que són vistes com de persones prescindibles, principalment gent de més de 60 anys i malalts, en una espècie d’eugenèsia social com la que els anys 1930s defensava el nazisme.

En aquests context, la sortida social i col·lectiva a la crisi del COVID-19 passarà pels treballadors i treballadores, que som qui dia a dia fem funcionar el món, i no pas pels accionistes i empresaris. Som nosaltres qui sabem com treballar i com fer que una indústria produeixi i un servei social funcioni. Com a organització de treballadores i treballadors que som, la CGT de Catalunya ens posem al servei del conjunt de la població per contribuir a construir aquesta resposta col·lectiva i social a la crisi. Per això, ens hem de fixar els següents punts:

  1. Paralització de tota activitat econòmica no essencial. En l’actual situació és criminal posar en risc la salut dels i les treballadores, de les seves famílies i persones properes (i, per tant, del conjunt de la societat) només per obtenir benefici privat. S’ha desuspendre qualsevol activitat productiva i de serveis que no s’adreci al bé col·lectiu. I això s’ha de fer de forma immediata. Exigim a les administracions que prenguin les mesures oportunes per garantir-ho.
  2. Intervenció pública de tota l’activitat econòmica així com de tots els recursos productius. L’activitat econòmica, tant productiva com de serveis, s’ha de subordinar a les necessitats col·lectives. Les fàbriques s’han de posar a funcionar per cobrir les necessitats d’equipaments sanitaris, de neteja i d’atenció de les persones. Els serveis s’han d’enfocar, exclusivament, a garantir les cures i el suport a tota la població, començant per les persones malaltes, aïllades i les que presenten factors de risc. Per això és imprescindible que des de les administracions públiques s’intervingui l’activitat econòmica amb aquesta finalitat.
  3. Control dels treballadors i treballadores de les activitats als centres de treball. Ja hem vist com des de l’inici de la crisi, a molts centres de treball els directius s’han esfumat i han sigut els i les treballadores les que els han fet funcionar. Som nosaltres qui sabem com funcionen les màquines. Qui sabem què poden fer i què no. Qui sabem com atendre a les persones, com netejar o com realitzar una distribució d’aliments. Som també nosaltres qui sabem que cal protegir-nos quan treballem i qui no dubtarem a sacrificar la nostra salut laboral. A més, els i les treballadores som solidàries. Com a sindicat ens oferim, en aquelles activitats que siguin essencials per sortir de la pandèmia i salvar vides, a contribuir a organitzar el funcionament de la producció i serveis a través dels espais d’organització col·lectiva dels i les treballadores i treballadors. L’única exigència que posem és que la finalitat de l’activitat ha de ser, única i exclusivament, social.

La sortida de la crisi del COVID-19 no la resoldran ni els capitalistes, que només miren pel seu benefici, ni uns polítics que, a banda de retallar durant anys la sanitat pública, no volen posar en risc els interessos del Capital. Conscients d’aquest fet, fem una crida al conjunt de la població a organitzar-nos per construir una solució social i col·lectiva a la pandèmia i a la crisi actual. Amb el suport mutu a pobles i barris i posant l’economia al servei de la població.