Agustí Guillamon. Diccionari militant
Els mitjans de comunicació són la veu del seu amo i del gran capital que els finança. Els desacreditats, falsaris i corruptes socialistes i populars del partit únic PP-PSOE necessiten desesperadament l’espantall feixista per a mantenir-se en l’escenari polític, i, a més, com si fossin opcions diferents.
Drets i llibertats democràtiques han entrat en contradicció amb la defensa dels interessos del capital per part de l’Estat. Aquesta contradicció condueix a la burgesia a renunciar a la seva pròpia ideologia democràtica i revela el caràcter repressiu de l’Estat, que ha de defensar els interessos del gran capital per TOTS ELS MITJANS, inclosos els que suposen l’abolició dels drets i llibertats democràtics.
Democràcia i feixisme no s’oposen, sinó que es complementen; ja sigui de manera alternativa o a l’uníson. Podemos i la seva proposta d’aliança antifeixista es complementa amb el feixisme de Vox: es tracta de sotmetre el proletariat a l’alternativa entre feixisme o antifeixisme, obstruint qualsevol via anticapitalista.
Podemos fa una crida a defensar la democràcia capitalista, atiant l’espantall feixista de Vox: Cura que ve el llop! Defensem aquest sistema corrupte i explotador, perquè pitjor seria el feixisme!
El desdoblament polític de la burgesia, davant la constant amenaça del proletariat, sota els seus dos aspectes de feixisme (l’ultradretà Vox, però també de PP i Ciutadans) i democràcia parlamentària (PSOE, Podemos i nacionalistes) convergeixen en una estratègia comuna de la burgesia, en defensa dels seus interessos històrics de classe.
La funció de la socialdemocràcia (PSOE i Podemos) és la de desviar les lluites del proletariat del seu objectiu històric d´emancipació classista i, per tant, anticapitalista, per a portar-lo cap a la defensa de la democràcia burgesa. És necessari preparar l’altar de la sagrada unitat antifeixista de totes les classes, per a procedir a efectuar tots els sacrificis econòmics “necessaris”, incloses les llibertats democràtiques i el nivell de vida dels treballadors.
Vox manca de programa, perquè als cent punts del seu pretès
projecte polític només se li pot denominar via lliure al capitalisme salvatge i
esclavització del proletariat: el franquisme com a solució. El feixisme no és
un producte de les capes reaccionàries de la burgesia, ni producte d’una
societat feudal, sinó per contra producte d’un capitalisme avançat que, davant
la galopant crisi econòmica que s’aveïna, passa a l’ofensiva.
Hi ha una continuïtat essencial entre
democràcia i feixisme, d’igual manera que en el segle 19 va existir una
continuïtat bàsica entre liberalisme i democràcia. Els mètodes socialdemòcrata
i feixista en lloc d’alternar-se en el govern tendeixen a fusionar-se. Podemos
i Vox són dues veus diferents per a defensar els mateixos interessos:
els del gran capital financer i de les multinacionals.
PSOE i Podemos, i d´altres, ens demanen que acceptem joiosament l’actual capitalisme salvatge, corrupte i caduc per a salvar-nos del feixisme.
Feixisme i democràcia eren només dues formes diferents de govern del capitalisme. Però, avui, el capitalisme és un sistema obsolet, que només pot oferir-nos misèria, horror i mort. Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de la desaparició en el planeta de l’espècie humana i de tota mena de vida, a causa de l’explotació incontrolada i excessiva dels recursos naturals per un capitalisme salvatge i suïcida. Tanmateix, com això afecta als beneficis immediats de les multinacionals, els governs no poden fer res davant una catàstrofe anunciada.
L’alternativa no és feixisme o antifeixisme, perquè tots dos defensen el sistema capitalista, mentre ens enganyen amb un fals enfrontament.
Fa vuitanta anys, feixisme i democràcia eren dues formes diferents de govern de l’Estat capitalista; fa quaranta, eren dues formes alternatives, que els Estats aplicaven en funció de la relació de forces existent; avui, s’han fusionat i a penes són diferents tarannàs del mateix mètode de govern, explotació salvatge de la natura i atac generalitzat a les condicions de vida del proletariat.
La globalització canvia lleument les regles de joc. Sorgeix una nova classe corporativa (inferior a l’un per cent de la població), gestora de les multinacionals, de caràcter, àmbit, vida, hàbits i interessos internacionals, oposada i diferent a la classe empresarial de caràcter i àmbit nacionals. Aquest enfrontament provoca nous fenòmens, com el Brexit o l’independentisme català. Els Estats nacionals son incapaços de conciliar o representar els interessos d´una classe mitjana proletaritzada i unes burgesies nacionals en perill d´extinció. La democràcia parlamentària dona pas a un totalitarisme democràtic, buit de drets i llibertats reals.
Entre els proletaris s’incrementa fins al paroxisme l’atur, la indigència i la precarietat. Sorgeixen fenòmens nous i descarnats com el treballador pobre, amb sous de fam i misèria. Aquesta nova classe corporativa manca d’arrelament geogràfic i és totalment indiferent i aliena a la qüestions socials, ecològiques o laborals. Els governs democràtics es converteixen en ostatges d’aquesta nova classe corporativa, que no controlen de cap manera, com poden fer encara amb les empreses de caràcter nacional.
D’aquesta forma, l’aparença formal de les democràcies occidentals oculta la gestió tirànica de l’economia internacional per aquesta minoritària i elitista classe corporativa, independent dels febles Estats nacionals, que ho sotmet i subordina tot als beneficis i interessos de les grans signatures multinacionals, que ni paguen impostos, ni compleixen la legislació vigent, contaminen sense límits ni mesura, o amenacen amb anar-se a un altre lloc.
Aprofundim, depurem i afilem la teoria, perquè les batalles del demà són d’una magnitud gegantesca i ens juguem l’existència com a espècie humana.
En el capitalisme no hi ha futur.
